L’avortament, una història de la misogínia
L’artista i fotògrafa Laia Abril exposa a Foto Colectania el seu multipremiat projecte ‘On abortion’
Autora d’una obra poderosa i subtil, Laia Abril (Barcelona, 1986) té el difícil do de fer emergir realitats esgarrifoses sense recórrer a imatges impactants que adormen la mirada i ennuvolen el cervell. Perquè el que a ella li interessa és que l’espectador senti i no oblidi. Impossible desentendre’s del que ens mostra a On abortion: grups de dones viatjant amuntegades en furgonetes que van cap a clíniques clandestines (“Perfecte. A les assassines cal tractar-les com bestiar”, li dirà el xicot a una d’una d’elles), úters rebentats per agulles de fer punt o penjadors de roba, missatges gravats amb amenaces de mort... La falta d’accés a un avortament legal, segur i gratuït, provoca cada any al món 47.000 morts, a més de traumes psicològics, estigma social o penes de presó. Sembla el balanç d’una guerra invisible i mai obertament declarada, en aquest cas, contra la dona.
No per casualitat On abortion, el multipremiat projecte que Laia Abril presenta a Foto Colectania, és la primera part d’una trilogia titulada A history of misogyny, que tindrà com a següent episodi la violació. Abril és periodista de formació i la base de tota la seva obra és la investigació, tot i que en el seu cas investigar no consisteix simplement a recopilar històries i informació, sinó a endinsar-se en llocs incòmodes i sovint foscos, i des d’aquí mirar de comprendre sense jutjar, de connectar amb
els protagonistes des de l’empatia.
On abortion, editat també en format fotollibre, es va començar a gestar el 2013. Tot just s’acabava A bad day, la seva trilogia sobre els trastorns de l’alimentació, quan el PP va aprovar la proposta de reforma de Gallardón, que hauria significat un retrocés de 30 anys. “La dels drets humans, en aquest cas la del dret de la dona a l’avortament, és una història pendular. No és una cosa que una vegada aconseguida es pugui oblidar i ja està, sempre estarà en joc”, assenyala Abril, que comença l’exposició amb una sèrie de fotografies d’objectes del Museu de l’Anticoncepció i l’Avortament de Viena: condons fets de bufeta de peix o pell de be, fems de cocodril, instruments quirúrgics o un conjunt de branques i objectes punxants extrets de l’úter d’una dona a Uganda el 2002. Els disposa com si es tractés de natures mortes. Tot i que el passat no ho és on l’avortament és il·legal i els procediments continuen amenaçant vides.
Com les de les dones que han avortat clandestinament, de qui reconstrueix les històries en forma de fotonovel·les. Apareixen sempre mirant a la càmera, “no com a víctimes sinó com a supervivents”, assenyala. Hi ha històries colpidores, com la d’en Neil, un home irlandès que explica com a la seva dona, amb un càncer terminal, se li va recomanar un avortament. La quimioteràpia havia danyat el fetus i ella no superaria un part. “Per a sorpresa nostra, a l’hospital universitari de Cork es van negar a fer-ho”. Després van decidir no tractar-li el càncer a causa de l’embaràs. En països com Itàlia, un 80% dels metges són objectors de consciència.
Abril ha empaperat dues parets amb anuncis apareguts a la premsa del Perú amb la promesa de solucionar el “retard menstrual” en deu minuts i inclou testimonis de la “caixa de bruixes” al Salvador, on una prohibició total de l’avortament condueix a una sospita immediata de les dones embarassades que no acaben amb un nen saludable. Les penes són de fins a 20 anys de presó. La Manuela, que va perdre la criatura involuntàriament, va ser emmanillada al llit d’un hospital durant un mes com a sospitosa d’haver avortat per ocultar una infidelitat. Va morir a presó per un càncer limfàtic, la causa del seu avortament.
Abril, que actualment té a la cartellera dues presentacions més d’On abortion, a Londres i Hèlsinki, també ens posa en contacte directe amb la bogeria de grups cristians terroristes com The Lambs of Christ i The Army of God, que han causat fins a una dotzena de morts entre professionals que treballen en clíniques de planificació familiar. Pengen cartells de wanted i paguen recompenses suculentes. Aquí escoltem la veu d’un d’ells amenaçant un metge a través del telèfon (“t’agrada matar criatures, oi?”). I en una sala annexa ha instal·lat un confessionari on es pot escoltar la conversa entre una dona italiana i el rector d’una parròquia, aprofitant el jubileu d’un any decretat pel Papa que atorgava permís als sacerdots per perdonar el pecat d’avortament...