Teoria de la ciutat sense cues
Barcelona consolida el seu model d’exposicions: aquest estiu del 2019 prepara propostes molt suggestives però cap que per si sola motivi l’arribada de visitants internacionals. La ciutat continua absent del circuit mundial de blockbuster
Fruit de la seva anàlisi de la teoria de les cues, el matemàtic barceloní Enrique Gracián distribueix les línies d’espera en dos grups: deterministes (es formen a partir de factors coneguts i previsibles) i estocàstiques (es poden descriure a través de càlcul de probabilitats).
Tret de quan intervenen factors com la pluja (de sobte s’omplen els espais de lleure que estan sota cobert), les cues davant els museus estarien en el grup de les deterministes: són previsibles. El model que més s’adapta és x=y. És a dir, hi ha un embús preexistent (els qui esperen abans que obri la taquilla) però el ritme d’arribada de visitants és igual al ritme del servei, de manera que la cua es manté estable.
De vegades, la cua pot formar part d’una estratègia comercial inconfessable, com passa amb els restaurants o comerços que utilitzen l’aglomeració a la porta a tall de reclam. Com en tot, s’imposa la mesura. Una cua fora de control desprestigia. Però una cua raonable, en canvi, pot servir per llançar un missatge subliminar: “Si tothom ho vol veure, tu t’ho perdràs?”.
Quan l’exemple s’extrapola a les ciutats, ens venen a la ment les imatges de les multituds esperant a l’estiu el seu torn davant el Grand Palais de París o el Museu Van Gogh d’Amsterdam.
Si ens preguntem en què beneficia una ciutat que hi hagi cues del tipus determinista raonable als seus museus, podem respondre que en res (una opció respectable). Però també podríem concloure que aquestes cues, en cas que es facin, ajudarien a promocionar Barcelona com una ciutat que genera experiències culturals d’escala global: l’exposició que ningú no es vol perdre a la ciutat on tothom vol ser. És a dir, el tipus de missatge que enriqueix amb una aura cultural una marca Barcelona amenaçada pel lleure del desenfrenament.
En els últims temps, tot i això, s’ha imposat a la ciutat un model museístic que defuig les grans exposicions: en alguns casos perquè no hi ha diners o perquè no hi ha fons prou atractius com per utilitzar-los com a moneda de canvi amb altres museus del món. En altres, com el del Macba, perquè s’opta per un format que prefereix interrogar el visitant més que procurar-li emoció.
Un primer repàs de les exposicions programades a Barcelona per a l’estiu mostra un panorama suggeridor, amb propostes audaces i d’interès. De La mirada del fotògraf al Picasso a Christian Marclay al Macba, passant per Fabrés i Maspons al MNAC, el Luxe al CaixaForum, MiróGaudí-Gomis a la Miró o Certeses sentides a la Tàpies. De les no artístiques destaca Quàntica al CCCB. Però el repàs també revela que no hi ha cap exposició que per si sola sigui capaç de motivar l’escapada cultural des de fora de Catalunya o –aquesta és una altra qüestió– de permetre als barcelonins viure, a la seva pròpia ciutat, un d’aquells rars moments de gaudi global compartit de l’expressió artística. El “jo vaig ser-hi” convertit en trending topic.
Que l’opció barcelonina hagi acabat sent la d’un model basat en la coherència de les línies expositives no és ni de bon tros un problema. El preocupant és que s’hagi arribat fins aquí no per convicció, sinó perquè a base de retallar els pressupostos culturals i de menystenir l’art, les administracions han acabat determinant que Barcelona es quedi al marge del circuit de mostres anomenades blockbuster.
Els diferents governs podrien ajudar per dues vies per revertir aquesta tendència: o dotant millor els museus o convencent patrocinadors privats perquè portin grans exposicions. N’hi hauria prou amb un parell a l’any, integrant-les en les línies pròpies dels museus. Sense apel·lar a franquícies amb noms glamurosos però de rendibilitat cultural dubtosa. Són models compatibles i hi ha espai per a tot: per a les exposicions que estimulen el sentit crític de la ciutadania i per a les que reforcen el posicionament cultural de la ciutat.