Campió, malgrat Oblak
Un porteràs va demorar més del previst la victòria del Barça sobre l’Atlètic, que va resistir amb la tenacitat habitual, però va pagar la mala boca de Diego Costa. Li va muntar tal ciri a l’àrbitre que l’expulsió estava cantada. En un partit crucial, va deixar el seu equip en una situació lamentable. No perdrà, tot i això, la seva condició d’heroi matalasser. Al voltant de Costa s’ha generat una de les místiques més inexplicables del futbol. Amb deu jugadors durant una hora, l’Atlètic va confirmar la seva estakhanovista enteresa i es va encomanar al seu porter Oblak, un dels escassos porters del món que redueix la porteria. La fa tan petita que costa tot un món superar-lo.
Fins que Luis Suárez, molt a última hora, va ajustar un fenomenal xut de mitja distància, Oblak en va espatllar un per un totes les rematades del Barça, alguns amb la marca registrada de Messi. És un porter sense esquerdes, màxim representant de l’escola clàssica. No és educat en les finors de la passada curta i de la distribució. Ningú no l’hi exigeix a l’Atlètic, però ara mateix Oblak és la perfecta representació del porter gairebé invulnerable. Exigeix als rematadors més recursos i més precisió que cap altre porter.
Oblak atura les rematades
fàcils i les difícils, encara que no és mai fàcil saber quan són fàcils les seves intervencions. Té el do de rebaixar el picant als tirs. Els treu èpica, una altra de les seves grans qualitats, perquè no transmet mai la impressió de sentir-se superat. No s’agita mai. En les seves defenses genera una sensació absoluta de serenitat, com si res no el pertorbés. Als rivals els produeix una barreja d’ansietat i frustració. Els obliga a fer uns exercicis de precisió que rares vegades necessiten davant els altres porters.
D’això va tractar el gol de Luis Suárez, una extraordinària rematada amb la força, l’efecte i la direcció justa per entrar al costat del pal. Gairebé el va desviar Oblak, però ja havia esgotat la capacitat per als miracles. Un per un havia rebutjat tots els xuts de Messi, Luis Suárez i Coutinho. En el mà a mà va desplegar la seva espectacular envergadura i la intuïció per anticipar esdeveniments. L’Atlètic té una mina en el porter eslovac.
El partit com a tal, és a dir, amb els dos equips buscant l’àrea rival, va durar el que va trigar Diego Costa a sortir expulsat. Durant 25 minuts, l’Atlètic va disposar de la pilota i el Barça de les ocasions. Cap de millor que la suau solució de Jordi Alba després de rebre un majestuós passi de Messi. La pilota va colpejar el pal. Aquesta tirada del matx va manifestar que l’Atlètic té més futbol del que practica, evidència, que li va costar l’eliminatòria contra la Juve a la Copa d’Europa.
L’Atlètic disposa de bons i molt coneguts futbolistes, però guarda un secret: Thomas és un jugador fenomenal. Famós pel seu gran desplegament, s’infravalora unes condicions tècniques cada vegada més ressenyables, a més d’una contrastada versatilitat. Thomas Party és indispensable a l’Atlètic i ho seria a qualsevol gran equip.
El Barça, que va jugar bé o molt bé gairebé sempre, va gaudir d’una altra nova exhibició de Messi, pletòric durant tota la nit. Cada una de les seves intervencions va disparar les alarmes defensives de l’Atlètic. No tenia sentit que la seva actuació no es consagrés amb un gol. Va arribar, i de quina manera. Va marcar com si tanqués la porta d’un Rolls, amb suavitat i molta classe. Un luxós gol per a una nit que tanca la Lliga. El Barça repetirà com a campió.
La rematada de Luis Suárez va ser extraordinària, amb força, efecte i direcció