Griezmann i l’últim guerrer
L’incontenible Costa es mou en el límit de la tolerància i al final força la seva expulsió abans de la mitja hora
Diego Simeone no va ser afortunat en l’elecció. Davant el dilema d’alinear Diego Costa o Álvaro Morata a la punta d’atac, el tècnic argentí es va decidir per la primera opció, però l’hispanobrasiler va estar menys de mitja hora sobre el terreny abans de ser expulsat per una greu i improcedent ofensa a l’àrbitre. En un partit determinant, una festa del futbol, Costa va actuar passat de revolucions i va perjudicar l’espectacle.
D’acord amb l’import i el perfil dels seus fitxatges, i també amb la permanència del cotitzadíssim Griezmann, l’intent de Simeone de refinar un clàssic equip de gladiadors no està completat quan en exercicis com el d’ahir ha de recórrer a la força bruta d’un Costa, un
futbolista que fonamenta la seva productivitat en el xoc i la gresca.
El davanter de Lagarto amb prou feines va trigar uns instants a intentar caçar Jordi Alba, una acció per la qual es va disculpar. Immediatament, als 8 minuts, va noquejar Lenglet amb prou traïdoria per haver estat amonestat. La discussió consisteix a decidir si l’extemporani cop de colze, en els límits de l’agressió, que va llançar al rostre del defensa francès quan aquest havia desallotjat una pilota a la banda, havia de veure’n una de groga o més aviat se’n mereixia una de vermella. Gil Manzano va estar imprudentment magnànim en aquesta acció i el VAR –que ha d’intervenir en els supòsits d’expulsió– no va voler donar-se per al·ludit.
És comprensible que a Costa, exempt fins i tot d’una groga, l’envaís una sensació d’impunitat, que barrejada amb la impotència de veure circular la pilota sense poder intervenir i amb la condemna a viure molt lluny de l’hàbitat natural, va formar una combinació delicada en les seves connexions cerebrals. Va esclatar inopinadament amb uns insults que ni el fins aleshores condescendent Gil Manzano va poder deixar impunes.
Piqué va acompanyar amistosament Costa al camí d’exili cap als vestidors xiuxiuejant-li comentaris a cau d’orella i provant de contenir el volcà. Va ser la quarta expulsió directa del davanter amb l’Atlètic, la tercera a la Lliga, i lògicament va desfigurar la fisonomia del partit. L’Atlètic va passar del dinamisme de qui persegueix tres punts a la contenció de qui aspira al mal menor.
I el Camp Nou va acabar celebrant anticipadament amb càntics el 26è títol de Lliga del club en la nit del plebiscit sobre Griezmann. Tot i que les accions del francès –van passar més de cinc minuts abans del seu primer contacte amb la pilota– van anar acompanyades de xiulets, i a la segona part el sector d’animació va corejar breument el càntic “Griezmann, cabró, fora del Camp Nou”, es va imposar l’abstenció, la indiferència. Seduït per una retribució estratosfèrica, a l’estiu Antoine va exercir el seu dret a escollir, i va triar jugar amb Diego Costa en lloc de fer-ho amb Messi. Una magnífica decisió per al seu compte corrent, amb l’inconvenient que mentre que el Barça continua aspirant a tots els títols, l’Atlètic ha dimitit de tots els seus càrrecs.
L’absurda comèdia amb què el francès va anunciar la seva permanència al Metropolitano continua sent tan qüestionable avui com al juliol. El Camp Nou no oblida el greuge, tot i que a les grades va pesar molt més l’interès propi i l’eufòria de la celebració que els mètodes puerils d’un futbolista que, tret dels xiulets, va tornar a passar desapercebut per l’Estadi, on no ha marcat mai.
Griezmann va triar jugar amb Costa en comptes de fer-ho amb Messi; va provocar molta indiferència