El valor de Rakitic
La distància de línies. Ahir va ser un clar exemple que la bona defensa s’estableix en la distància de línies correcta, ja que, quan els equips es disposen d’aquesta manera, si els jugadors tenen un mínim sentit comú, que és més que habitual en jugadors de Primera Divisió, deixant al marge Diego Costa, això fa que hi hagi ordre. I la suma d’aquests factors també fa que els rivals tinguin moltíssims problemes per elaborar jugades d’atac en què tinguin avantatge.
Aquesta anàlisi és molt habitual en un equip com l’Atlètic però no tant al Barcelona. Hi va haver un córner a favor dels de Madrid en què Ter Stegen, molt espavilat, va passar la pilota a tota velocitat, el Barcelona va iniciar un contraatac i, quan els blaugrana van arribar a la vora de l’àrea gran rival, hi havia fins a vuit jugadors atlètics. I aquesta ha de ser una bona notícia per als seus seguidors, ja que fa l’equip molt més competitiu. Dins d’aquesta disciplina tàctica cal ressaltar Rakitic, que segurament és dels que té més sentit comú. El croat aporta en cada matx moltíssim a l’equip gràcies a la gran quantitat de cares que té el
seu futbol. Perquè després de ser l’epicentre del replegament és capaç d’intuir per on es pot desenvolupar la jugada en atac i se sol incorporar des de la segona línia. És cert que al món hi ha molt bons migcampistes, però pensar que avui dia hi hagi algú que sigui capaç d’aportar tant com Rakitic costa d’admetre.
Equilibrar els valors. Ahir va fer mitja temporada que el Barcelona va començar la metamorfosi. Després d’un començament de Lliga molt irregular i amb el hàndicap d’encaixar massa gols, sobretot en comparació amb el començament de Lliga de l’any anterior, Ernesto Valverde va decidir prendre cartes en la qüestió donant molta més importància al joc defensiu, cosa que en cap moment suposa ser menys ambiciós i, fins i tot, podríem pensar que és una decisió intel·ligent, ja que si tens un defecte bé hi has de fer alguna cosa. I llavors, en el partit d’anada, Valverde va prioritzar la capacitat de replegament del seu equip quan la pressió alta no funcionava.
Oblak. Realment és increïble el que fa. La seva capacitat per intervenir en jugades en què sembla que qualsevol porter serà superat és inigualable. En podríem repassar unes quantes de les d’ahir, però n’hi va haver quatre que poden revelar una de les seves moltes virtuts, segurament la més important. Recordeu el xut a pocs metres que va treure amb una mà baixa sobre la rematada de Coutinho o la de Messi. Però més reveladores van ser dues rematades en què el porter es va passar respecte a la posició on van dirigir el xut els jugadors del Barcelona. I això demostra que aquest home té una resposta neuromuscular sobrenatural. Moltes vegades per fer entendre la superioritat de Messi respecte als seus rivals explico que si qualsevol de nosaltres competís amb Messi en resposta neuromuscular, tots, absolutament tots, perdríem. Potser seria interessant veure una competició entre Messi i Oblak.
El Barça va començar un canvi fa mig curs i va donar més importància al joc defensiu