Valdano & Messi Co.
De vegades penso que em continua agradant el futbol perquè juga Messi i perquè després ho escriu Jorge Valdano. De fet és bastant probable que quan Valdano escriu sobre futbol estigui escrivint sobre un altre esport que m’agrada molt més que el futbol. I ja que hi som, quan es retiri Messi, el futbol tornarà a allò que anomenàvem futbol i que, amb sinceritat, ja no ens agradava.
Per desgràcia no he coincidit mai amb Leo Messi, tot i que tampoc auguro una escena xerraire –com s’hi ha de parlar, amb algú que només diu: gràcies, gràcies, gràcies?–. Amb Jorge Valdano, sí. Va ser en unes jornades sobre literatura i futbol que organitza la Reial Societat. En les distàncies curtes l’argentí encara és més perillós que quan llegeixes les seves columnes als diaris o quan el sents a la televisió comentant un partit. A prop de Jorge Valdano vaig tenir por que, si s’haguessin allargat les jornades –per un cas dramàtic de quarantena per bonítol al pil-pil en mal estat, per exemple–, acabés fent el pas Luis Figo i a més de franc: només per agradar-li, pel plaer de deixar-me convèncer. Així és la magnitud del magnetisme Darth Vader de Jorge Valdano.
Hi haurà qui s’entossudeixi a dir d’ell que és exjugador i extècnic obviant que ara com ara és un escriptor
que fa servir ciència i poesia com a eines d’estassada, senyalització i ajustament. Provar d’explicar amb paraules el que, fins a aquell moment, no tenia explicació és difícil però la carrera que ens fa Valdano a les seves columnes –ell, tot cames llargues i mitjons a l’altura dels turmells– voreja l’arrogància per la facilitat a arribar a la meta i, deu minuts més tard, tots els altres, i havent a més participat en una altra cursa i disciplina. Perquè voler imitar Valdano o Messi comporta el perill del ridícul més absolut i acabar enredat en una frase amb paradoxa o un driblatge a les teves botes. Entens el que has vist quan t’ho explica Valdano, reinventant la realitat de tal manera atractiva que, a partir d’aquest moment, la realitat es voldrà assemblar al que ha vist i explicat l’escriptor de la mateixa manera que Messi prova d’assemblar-se avui a allò que es van deixar per dir ahir els diaris.
En Valdano la maquinària mental és sofisticada però la connexió sembla natural, incontestable, gairebé intuïtiva: no hi ha cap altra manera de dir el que diu perquè el que és intangible no se’ns torni a escapar sense haver-ho vist. Valdano & Messi Co. tenen el tossut convenciment que la màgia existeix encara que et continuïn explicant els trucs. A Messi li agrada la dramatúrgia del joc, la competició i el gol, però és probable que no li faci res que se sàpiga de què va l’obra representada. Però no és així en Valdano, entossudit a mostrar-nos, una vegada i una altra, la revelació sense defallir i ja sense demanar-nos disculpes, encaterinat amb aquest país de Manolitos.
Voler imitar Messi comporta el perill del ridícul més absolut i acabar enredat en una frase amb paradoxa