El casament

Havíem quedat per anar a fer una copa, però Mophethe, el meu millor còmplice a Sud-àfrica, va canviar de plans al darrer instant. Per no perdre el costum, suposo. Dues hores abans de recollir-me, vaig rebre un missatge intrigant. “Siphi es casa i m’ha dit que vinguis a la festa”. Jo no tenia ni idea de qui era Siphi, però em va semblar bé, així que li vaig respondre com només pot fer-ho un blanc: “Genial, a veure si puc. Quin dia es casa?”. Mophethe havia après a no desesperar-se gaire amb mi i em va respondre assossegat. “Quan? Noi, la festa comença d’aquí a una hora. Et passo a buscar ja”. Al cotxe li vaig preguntar a en Mophethe qui carai era en Siphi i es va posar a riure. “Collons, noi, en Siphi; Siphiwe Tshabalala”. Tot Sud-àfrica coneixia Tshabalala. Era el millor jugador de la lliga sud-africana de futbol i l’estrella nacional del moment. La seva imatge apareixia en anuncis de telefonia i menjar ràpid i la seva puntada còsmica al primer partit del Mundial a Sud-àfrica, que va tancar amb unes ballarugues per celebrar-ho, va capgirar el planeta. En Mophethe i Tshabalala eren amics des de petits. Havien estat companys de pupitre a l’escola Seana Marena de Soweto i havien jugat mil vegades plegats als carrers del barri.

–Ve d’una família nombrosa i pobra –em va explicar en Mophethe–. Ell dormia en una cambra petita al fons, amuntegat amb uns quants germans més.

Quan vam arribar a casa de Tshabalala, al pati un home remenava el brou bullint de tres olles, que perfectament podrien haver estat piscines olímpiques, i hi havia trossos de carn amuntegats al damunt d’unes pedres. Havien matat tres vaques per alimentar tots els convidats que estaven a punt d’arribar. Al descampat del davant havien muntat un envelat blanc i uns operaris s’afanyaven a posar-hi desenes de taules rodones

Tshabalala era el millor jugador de la lliga de Sud-àfrica i l’estrella nacional del moment

i cadires decorades amb llaços.

Tshabalala estava nerviós i feliç. Assegut al sofà del menjador, es passava la mà per la cua de trenes sense parar, davant d’una samarreta, amb el seu nom i el seu número, emmarcada a la paret. Quan ens va veure entrar, es va aixecar per fondre’s en una abraçada amb en Mophethe i em va donar les gràcies per haver-hi anat. Com que van començar a rememorar records de l’escola, em vaig posar a tafanejar. Al fons del menjador, ampli i ple de mobles, s’hi obria un passadís llarg des del qual s’endevinaven mil portes a cada costat. En realitat, em va explicar després en Mophethe, aquella casa no era de Tshabalala. Quan el futbolista va firmar pels Kaizer Chiefs, l’equip més famós del país amb permís dels Orlando Pirates, va comprar aquell habitatge per a la seva mare. Tot i que la dona podria haver-se traslladat a qualsevol barri acomodat de la ciutat, es va estimar més quedar-se al seu barri. A Tshabalala li va semblar bé i només va posar una condició. Que hi hagués habitacions de sobres.