Els nacionalismes i la guerra

L’anàlisi política sol proposar comparacions històriques. És veritat que sol valer-se, fins i tot sense ser marxista, d’una cèlebre observació de Karl Marx. Aquest en efecte inicia la seva anàlisi del 18 Brumari de Louis Bonaparte observant que “Hegel assenyala que tots els esdeveniments i personatges històrics es repeteixen, per dir-ho d’alguna manera, dues vegades. Va oblidar afegir: la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa”.

Si la història es repeteix, fins i tot a tall de farsa, en tal cas, efectivament, són útils les comparacions

històriques a què és especialment aficionada la nostra època. Una comparació apel·la a la reflexió en gran manera que d’altres; és la que freqüentment posa l’atenció en l’auge contemporani dels nacionalismes i els populismes a Europa, durant els anys trenta, l’apogeu dels feixismes i del nazisme amb el seu tràgic desenllaç, la Segona Guerra Mundial i el genocidi dels jueus, per no parlar del franquisme i d’altres dictadures. Cal preguntar-se: anuncien els temps actuals horrors semblants?

Tal hipòtesi suggereix l’existència d’una espècie de sentit de la història, com si alguns fets comparables en certs aspectes haguessin de desembocar necessàriament en conseqüències així mateix comparables, fins i tot encara que una experiència no sigui idèntica a cap altra.

Resulta, llavors, pertinent deduir de certes semblances (per exemple, de l’èxit dels nacionalismes) que anem cap a la guerra? Cal admetre que comprenem tant millor el present en el sentit que ens incita a pensar en el pitjor, en les escalades militars i la barbàrie a escala europea, fins i tot mundial?

Un argument almenys propugna no anar tan de pressa en aquest sentit: en conjunt, els nacionalismes a Europa no són gaire bel·licosos, no se sent gaire soroll de botes, amb excepció, que no s’ha d’infravalorar però tampoc no dir que hagi de desembocar en una generalització de les tensions, la qual cosa es troba en joc entre Rússia i Ucraïna i no només entorn de la qüestió de l’annexió de Crimea per part de Vladímir Putin.

De moment, en efecte, les expressions més radicals de l’auge dels nacionalismes donen fins i tot més aviat la imatge inversa. Lluny de tota pulsió guerrera i de les reivindicacions territorials, apel·len sobretot al tancament de les nacions sobre si mateixes i al desmantellament d’Europa com a unió. Somien amb barreres, amb el replegament sobre si mateix i no amb l’expansió. Les aliances que s’esbossen o es preparen entre elles així com amb d’altres, la Rússia de Putin per exemple, no tenen dimensió militar si bé poden tenir implicacions geopolítiques i poden intentar influir sobre els grans equilibris del món actual. I quan una regió es caracteritza per fortes inclinacions independentistes, a Escòcia i sobretot en el cas de Catalunya, això no comporta preveure la via de la lluita armada, al contrari més aviat abandonada oficialment per part d’ETA el 2018, en el que respecta al País Basc espanyol.

Els nacionalismes d’entreguerres es van desenvolupar, més aviat, és veritat, sobre el fons d’una important crisi econòmica i una mica com en l’actualitat en la desfeta d’altres forces polítiques, sobretot a l’esquerra. Però la font essencial de la seva radicalització es trobava en el fracàs dels agents encarregats d’encoratjar els dispositius que haurien

“En conjunt, els nacionalismes a Europa no són gaire bel·licosos, no se sent gaire soroll de botes”

hagut d’assegurar una pau duradora després de la Primera Guerra Mundial. I s’ha manifestat constantment per temptacions bel·licoses i reivindicacions territorials o ètniques.

En l’actualitat, les crides identitàries es dirigeixen sobretot al rebuig dels immigrants i a cridar a l’ordre l’islam; no volen dedicar-se a desplaçar les fronteres a Europa. Afronten més aviat desafiaments en primer lloc interns i s’associen a demandes socials internes, impulsades per exemple per persones en crisi o en dificultats, en un marc de sentiment d’inseguretat i de pors entorn de la integritat cultural de la nació, amb més raó en el sentit que tals crides no es conceben en termes de la identitat cultural de la nació ni tampoc en termes del pes i influeix del país en qüestió al món o a Europa.

I quan així es conceben, és de manera defensiva, per protegir la comunitat nacional del que procedeix de fora, i no de manera ofensiva o agressiva.

La història no s’escriu mai per endavant. Però recórrer a l’experiència dels anys trenta per dir que anem sense transició cap a una nova conflagració mundial pel fet dels nacionalismes i dels populismes europeus no descansa sobre cap dada seriosa i és massa simplista. El que és veritat, per cert, és que el seu èxit podria desembocar a posar fi a la Unió Europea, nascuda ella mateixa precisament per preservar Europa de la guerra i impossibilitar que hi retorni.

No és doncs, impossible, si les temptacions nacionalistes prosperen i arriben a tirar per terra Europa, que una vegada destruïda sorgeixin conflictes armats al seu si. Però tals perspectives no són les dels protagonistes contemporanis del nacionalisme i del populisme, que volen més aviat impulsar lògiques de retraïment i replegament, passant per la fragmentació de l’espai europeu. En tot cas, si la barbàrie ha de desplegar-se sobre el vell continent, serà sota altres formes diferents de les conegudes en els anys trenta i quaranta.