La mà estesa (i dolguda) de Miquel Iceta

La febre d’Eurovisió convida a perpetrar diagnòstics comparatius: ¿i si la presència de catalans com Meritxell Batet i Manuel Cruz al Congrés i al Senat obtingués el mateix resultat de representació que les actuacions d’Alfred, Manel Navarro i Miki? L’europeisme musical català, fracassat en qüestió d’espanyolitat competitiva, ¿es repetirà el 26-A? Tranquils: Madonna desafina més que Navarro i, si la sèrie El Ministerio del Tiempo estigués en actiu, li podríem proposar que viatgés en el temps per reescriure la història a partir d’un festival d’Eurovisió, el de 1968, en què Joan Manuel Serrat hagués cantat el La, la, la en català.

La transició hauria començat abans i Miquel Iceta no

hauria d’anar repetint que li fa molta il·lusió que Batet i Cruz siguin el millor pla B per substituir la seva nonada candidatura. A El objetivo (La Sexta), Iceta va dir que, malgrat que hauria d’estar dolgut, continuava oferint la mà estesa al diàleg. Però, per experiència, sé que pots allargar la mà estant dolgut i que això et fa estar doblement dolgut.

L’arribada dels diputats empresonats al Congrés recorda les pel·lícules d’atracaments: minuciosa programació logística amb la diferència que aquí són els policies els que intenten endur-se el botí sense ser vistos. El soroll i la histèria mediàtica també són factors polítics, que avui culminaran una quadratura del cercle que farà visible la perversa contradicció de voler ser aparentment democràtic i, alhora, haver d’acceptar un abús de poder com la presó preventiva de diputats a qui se’ls nega la presumpció d’innocència.

Ahir va ser un dia audiovisualment intens. A TV3, l’alcaldessa Ada Colau va acusar el conseller Miquel Buch de ser un incompetent i de perjudicar la seguretat a Barcelona. Ja fa dies que, per vocació o per pura necessitat electoral, Ada Colau juga a l’atac i confirma que ha superat amb nota llasts dialèctics com l’aspiració respiratòria compulsiva i el tic de repetir un no interrogatiu al final de cada frase. Quan parla de Buch, la mirada se li endureix. Però, en un context de comèdia total com l’actual, hem de deixar ben oberta la hipòtesi que la incompetència no sigui patrimoni d’un partit en particular, sinó la suma de diverses, transversals, patològiques incompetències en general.

A la Ser, Josep Cuní va compartir una interessant conversa amb Carles Puigdemont. Li va preguntar si se sentia líder, marca o guru. Qui pregunta ja respon i qui respon també pregunta, cantava Raimon, i Puigdemont va deixar ben clar que era al·lèrgic a qualsevol plantejament –pausa dramàtica– messiànic.

Aquí són els policies els que intenten esquivar la mirada dels periodistes