I no els cau la cara de vergonya

Va ser divendres a la tarda. Com que havia sopat a les set, a quarts de vuit ja estava rentant els plats. La tele estava encesa. Feien Tot es mou. De cop vaig sentir que entrevistarien Pau Riba. Em vaig eixugar les mans i vaig apujar el volum. El presentador, Lluís Marquina, va anunciar:

–Avui convidem al nostre sofà un artista sorprenent. Que entri, sisplau, Pau Riba.

Dit i fet. Pau Riba va entrar al plató i es va asseure al sofà. Tal com havien anunciat, el motiu de l’entrevista era el cinquantenari –mig segle, aviat és dit– de l’aparició de Dioptria, el doble elapé que va revolucionar el panorama musical d’aquest país. Van parlar de la celebració que es va fer el 12 d’abril al teatre Joventut de l’Hospitalet. Van passar un fragment del concert d’aquella nit. Perquè li fes la feina que hauria d’haver fet ell (o els seus guionistes), Marquina va convidar Riba a detallar què va significar Dioptria: “¿Com ho explicaries, cinquanta anys després?”. Riba va esmentar els músics que hi van col·laborar: Romà Escalas, Toti Soler, Jordi Sabatés... Però, més que no pas la música, el que al presentador

L’entrevista a Pau Riba s’hauria d’ensenyar a les facultats de periodisme, com exemple a no seguir

semblava interessar-li era el soroll de trencadissa que se sent al final de Noia de porcellana. Es van passar hores trencant plats i gravant-ne els sons fins a trobar el més escaient. Marquina se’n feia creus que en aquella època no es pogués buscar un so “de llibreria”, com es fa ara, i estalviar-se la feinada.

Dels setze minuts de l’entrevista, només quatre o cinc va durar la part dedicada (és un dir) a Dioptria, que se suposava que era el fet que els havia convocat allà. Immediatament després, un càiron va anunciar “Eurovisió amb Pau Riba”. Va entrar la col·laboradora Míriam Riau, es va asseure al seu costat i li va passar fragments de cançons del festival que se celebraria l’endemà, dissabte: les d’Islàndia, Portugal, Austràlia, Malta... Només uns segons, esclar, no fos cas que l’interrogat tingués temps de fer-se’n una idea. Riba feia cara de no saber què hi pintava ell, allà al mig, però com que suposo que ja tot l’hi rebufa, més o menys contestava les preguntes de la tal Riau: “¿Què t’ha semblat aquesta?”, “¿Què et sembla el missatge d’aquesta altra?”. El cantant responia sense entusiasme, però Riau no s’arronsava: “Has dit que els teus dotze punts els dones a França”. Riba no ho havia dit, però això a ella tant se li’n fotia.

Va ser una entrevista vomitiva. Cap mena de respecte pel personatge, ni interès per entendre’l i, a partir d’haver-lo copsat, obtenir consideracions interessants. Em va recordar dues coses. La primera: el principi de Pániker, que diu que “tota persona entrevistada acaba reduïda als límits mentals del seu entrevistador”. La segona: la vegada que un estudiant va anar al pis del carrer Major de Sarrià on J.V. Foix vivia. Com a primera pregunta li va dir: “A veure, ¿vostè quins llibres ha escrit?”. Foix li va indicar a quina alçada exacta d’aquell mateix carrer hi havia una llibreria. El va convidar a tornar a casa seva un cop els hagués llegit.