L’arribada
Em confesso culpable d’haver-me emocionat quan, des del locutori de can Basté –ahir amb el magnífic Llombart dirigint la gàbia–, van arribar les primeres imatges dels líders catalans. I em confesso culpable de no haver estat capaç, en aquell moment de gran rellevància, d’esbossar alguna reflexió política, perquè, tot manllevant el gran Salvat-Papasseit, he sucat la ploma al cor, enlloc de fer-ho al cervell. Hi ha tant de dolor, tants sentiments, tantes emocions acumulades en aquests anys de lluita democràtica, amb la causa catalana menystinguda, criminalitzada, perseguida, empresonada, exiliada, encausada, sempre represaliada, que a vegades cal una fuga d’emocions, per tal de poder-les contenir.
Però, si dic que ho confesso, com si fos un pecat, és perquè es tan indigne l’espectacle que hem viscut, que mereix més reflexiones sonores que llàgrimes sentides. Per fer-ho ràpid, aquest és el quadre: els representants legítims del poble català, votats per sufragi universal, i líders dels partits de la majoria parlamentària a Catalunya, han anat a recollir la seva acta de
Uns parlaments blindats policialment, uns polítics segrestats i uns periodistes emmordassats
senadors i diputats amb cotxes policials blindats, emmanillats, vigilats en tot moment per la policia i impedits de poder parlar amb la premsa per tal de fer les seves declaracions. Un parlament blindat policialment, uns polítics segrestats i uns periodistes emmordassats, mentre la televisió mostrava el show: la imatge, doncs, de la democràcia espanyola en una de les seves hores més baixes.
En aquest punt, algun lector recordarà que tot aquest sarau parteix del fet que els nostres polítics estan en presó preventiva i que, en conseqüència, s’han seguit els protocols. Però cal afegir que això no és cert. Més enllà de la presó preventiva, l’operatiu podia plantejar-se de múltiples maneres, i s’ha optat per la més repressiva. És cert que tots els mals venen de la delirant instrucció del jutge Llarena (la carrera del qual ha quedat seriosament cremada), i de la maldat d’una llarguíssima presó preventiva, del tot inexplicable. Amb l’afegit del no menys delirant judici que s’està vivint al Suprem. Però fins i tot fent abstracció d’aquest perniciós preàmbul, ahir es van afegir alguns decibels gravíssims al soroll estremidor que ja patim. Per exemple, amb quins paràmetres democràtics es pot justificar que uns diputats electes no puguin parlar amb la premsa? On s’és vist? I com es permet que la policia obligui que els periodistes deixin els seus mòbils fora, com si entressin en una zona de clandestinitat? Quin és el sentit, intentar amagar-los, posar-los-hi morrió, donar la imatge d’Estat prepotent que imposa la seva llei?
Tot plegat molt surrealista, tant com indigne el paper de la premsa espanyola, que no s’ha rebel·lat contra la vulneració flagrant del dret a la informació. Una vegada més, Catalunya és el sac de boxa, però els cops de puny van contra la democràcia espanyola.