Impossible i innecessària
El separatisme ha creat una crisi sense precedents al nostre marc constitucional i en el nostre ordenament jurídic. Que no s’entristeixi massa el lector, perquè estem en bona companyia. “El sistema constitucional no està construït per resistir el desafiament de Trump al Congrés”, diu un titular recent de The New Yorker .Ja veuen que a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. Allà, un cap de l’Estat desafia el legislatiu, que fixa límits al seu poder; aquí han estat un Parlament i un govern autonòmics els qui han posat en perill els poders d’un Estat del qual deriva la seva legitimitat.
Aquí ens ha agafat desprevinguts aquest desafiament, perquè els nostres legisladors no concebien una declaració d’independència sense baionetes, i ens hem adonat que estava per omplir l’abisme que separa la rebel·lió de la mera desobediència, el presidi de la simple multa. Això explica que, als ulls d’aquest llec, la rèplica d’aquests poders hagi tingut un efecte de desconcert que ha estat aprofitat pel separatisme per presentar l’Estat espanyol com un espantall. Ho ha fet, com és sabut, usurpant el nom del poble català i ofenent així aquells catalans que consideren que Espanya és el seu país i l’espanyol el seu Estat, del qual no volen renegar, encara que lamentin les seves mancances i errors i vulguin contribuir a millorar-lo.
I ara? “Així –es pregunta The New Yorker–, després de gairebé dos segles i mig, Trump crearà una nova norma constitucional: que l’executiu pugui desafiar el legislatiu sense que això tingui conseqüències. L’únic remei probable, per tant, estarà en mans dels votants”. Aquí, l’assumpte és als tribunals, que, si bé no semblen inclinats a crear una nova norma constitucional al gust del separatisme, tampoc no poden resoldre un problema de naturalesa política. Els votants, per la
seva part, han suggerit una via de solució, castigant tant els partidaris de la negligència com els de la mà dura, i atorgant la seva confiança als qui han ofert un diàleg dins del marc constitucional vigent. Per desgràcia, el seu oferiment ha estat mal correspost a Catalunya.
El recent episodi –el veto d’ERC i JxCat a la substitució de José Montilla per Miquel Iceta– mostra que l’afany del separatisme continua sent el de sempre: no es tracta de posar les seves capacitats al servei de la democràcia, sinó de servir-se de les institucions democràtiques en profit de la seva causa. Així no anem enlloc.
Només una honesta reflexió pot canviar el rumb de les coses: cal reconèixer d’una vegada que, si prenem com a guia el passat recent i el futur previsible, la independència de Catalunya és tan impossible com innecessària. Que és impossible no necessita de molta explicació: Espanya –la seva ciutadania representada per l’Estat espanyol– no la concedirà, i ningú no voldrà obligar-la a fer-ho. Molts factors han afavorit l’auge de l’independentisme: els avatars de l’Estatut del 2006, el descontentament generat per la crisi, un govern espanyol amb un desconeixement gairebé enciclopèdic de Catalunya i hostil a qualsevol cessió de poder han estat els seus impulsors durant aquests anys; no n’hi ha hagut prou per derrotar l’Estat. Tampoc no ha aconseguit l’independentisme, i no per falta d’intentar-ho, entelar a l’exterior una reputació que podria ser millor en alguns aspectes, però de la qual no hi ha per què avergonyir-se. És per això utòpic pensar que Europa hagi de sentir-se inclinada a atorgar a una possible Catalunya independent un tracte de preferència.
Més difícil és convèncer un partidari de la independència que aquesta és, en realitat, innecessària per als qui desitgen el bé de Catalunya. No pensem com podrien ser les coses en una o dues generacions, perquè no en sabem res, d’això. Avui, les conseqüències econòmiques per a Catalunya no serien gaire positives (per a Espanya serien negatives), si pensem en la seva situació respecte a Europa. L’efecte sobre les llibertats seria imperceptible; podria ser fins i tot negatiu, ja que Espanya és un país més tolerant que altres en molts aspectes de la vida quotidiana. El poder polític de Catalunya probablement es veuria disminuït: el seu pes a Brussel·les seria previsiblement menor que el que una participació en el govern d’Espanya, ben administrada, podria proporcionar-li (el cas del País Basc és un exemple). Quin és, doncs, el premi de tant mal viure? No creguem que les reivindicacions materials més o menys fantasioses –impostos, infraestructures– són l’aliment més sòlid de l’independentisme: aquest és un pensament tan obtús com pensar que Espanya només vol Catalunya pels diners que aquesta aporta al fons comú. Hi ha elements no materials que pesen més, més encara que la descarnada ambició de poder: l’ànsia d’“ocupar el lloc que ens pertany” del qual parla Soldevila. Abordar aquest assumpte és difícil, però indispensable. Impossible intentar-ho en un paràgraf, potser és factible fer-ho en un altre article.
Les reivindicacions materials més o menys fantasioses no són l’aliment més sòlid de l’independentisme