Oportunitat perduda?

Malgrat que la Constitució, en el seu article 69, defineix el Senat com a Cambra de representació territorial, es reconeix també de forma molt generalitzada que aquest és un important dèficit del nostre sistema institucional. Així, en el debat sobre una possible reforma del text constitucional, es coincideix a senyalar, des d’opcions polítiques ben diferents, que el Senat seria un objectiu prioritari d’aquesta reforma. Tant per la seva composició com per les seves competències i, fins i tot, pel seu funcionament, l’actual Senat no encaixa amb la seva pretensió de constituir-se en una Cambra d’autèntica representació territorial com correspondria a un Estat descentralitzat.

Aquesta anomalia podria tenir una explicació, atenent al fet que, quan s’aprovava la Constitució, l’Estat de les autonomies era un projecte que calia construir sense antecedents propers en la vida institucional espanyola. La Segona República no va tenir Senat, i els exemples més propers com l’alemany o l’italià tenien orígens ben diferents. Malgrat tot, l’exemple alemany es va tenir molt present, tot recordant que la seva composició era el resultat d’una exclusiva designació dels lands, accentuant i remarcant el sentit d’una Cambra de representació territorial. L’acceptació d’aquell model era una aposta que va semblar inicialment prematura, però que va tenir-se present assenyalant en l’article 69 de la Constitució espanyola que, a més dels senadors elegits directament pels ciutadans, hi haurien uns senadors representants de les comunitats autònomes, designats –que no és el mateix que elegits–per les seves assemblees legislatives amb criteris de representació proporcional.

Per aquesta via, es distingia entre els

senadors elegits des de la lògica ideològica dels partits i els senadors territorials, representants més directes de cadascuna de les comunitats autònomes constituïdes. Aquests senadors, per l’origen i raó de la seva designació, venien a ser els representants més qualificats de la territorialització del Senat. Aquest era el sentit de la disposició i així s’ha vingut considerant al llarg de la vida constitucional del Senat. Petita correcció territorial, si es vol, a una composició fonamentalment ideològica del Senat, però que porta a valorar significativament qualsevol iniciativa que la vingués a reforçar.

Ara, hem viscut una oportunitat per corregir aquest dèficit de pes territorial del Senat. La possibilitat que el seu president fos ara un senador dels designats pel Parlament català recuperava una pràctica només viscuda en una ocasió, l’any 2002. Els presidents, amb aquesta excepció, han format sempre part de la majoria ideològica del Senat, no de la seva més qualificada representació territorial. Conceptualment no era, doncs, un canvi irrellevant. Facilitava visualitzar un funcionament diferent, però, sobretot, recordava als ciutadans el sentit i les exigències d’un Estat descentralitzat, fruit d’una diversitat reconeguda i acceptada, atorgant a les comunitats autònomes una participació institucional singular i pròpia en la conformació de la voluntat col·lectiva. De fet, era una iniciativa enriquidora. Era una aposta per incorporar al diàleg ideològic, absolutament necessari, un debat territorial imprescindible. Era reconèixer que la realitat plural necessita d’escenaris institucionals específics per un diàleg entre les parts d’un projecte col·lectiu. Era una oportunitat que caldria no donar definitivament per perduda.

La possibilitat que el president fos ara un senador dels designats pel Parlament recuperava una pràctica només viscuda en una ocasió, l’any 2002