Solució suspesa

Des de fa massa temps la judicialització del procés tenalla la política catalana i reverbera, a vegades més i a vegades menys, en l’acció diplomàtica espanyola, que sovint es troba apagant focs. Tota vegada que Mariano Rajoy es va veure desbordat per la situació legalment descontrolada on es van anar acorralant les institucions catalanes, el govern central només va poder o només va saber externalitzar el problema als jutges, i des de fa un any i mig són ells qui el controlen. Des d’aleshores la troca processal, que impedeix deslliurar-se del record divisiu d’aquell moment crític, no ha deixat d’embolicarse acceleradament. Al Tribunal Suprem passen les jornades. i la presó preventiva contra els líders independentistes s’allargassa sense que el delicte de rebel·lió s’hagi provat mentre que en un mateix dia la direcció dels mitjans de comunicació públics catalans és acusada d’organització criminal alhora que el president de la Generalitat ha de declarar al Tribunal Superior de Justícia perquè va trigar una mica més del compte a despenjar de les institucions de tots un llaç que és de part.

Aquest ritual de l’excepcionalitat és l’estranya normalitat des dels Fets de la Tardor. Res no s’entén si no s’emmarca dins d’una situació d’anormalitat que durarà mentre la troca no es desemboliqui. I aquest temps de judicialització no està essent només un parèntesi. Mentre dura es va densificant una teranyina que té conseqüències socials i polítiques: els llaços compacten els blocs civils, la conversa política s’encalla o es dispara en funció d’aquest tema i tota acció benintencionada que es vulgui impulsar, des dels parlaments o els palaus presidencials (val per la taula de diàleg, val pel sabotatge eixorc a la candidatura d’Iceta), queda atrapada en aquesta teranyina primer i després desactivada. El parèntesi processal tampoc possibilita que l’independentisme pugui repensar-se sinó que, ben al contrari, el moviment queda captiu d’un victimisme que afavoreix el maximalisme. En aquest sentit, veure ahir els polítics recollint l’acta a les Corts va ser una imatge trista, però esperançadora. Per unes hores van ser allà on han d’estar perquè la solució no estigui suspesa.