La campanya revifa el discurs sense pràctica de la Barcelona real
El temor de perdre atribucions dificulta la construcció d’un autèntic govern metropolità
El Prat seria avui el que és si hagués depès d’un Ajuntament centralitzat a Barcelona o seria més aviat com una de les banlieues de París? Aquesta és la reflexió que llança un alcalde metropolità, i no precisament el de la ciutat esmentada, quan se li pregunta sobre si Barcelona ha de ser una metròpolis de 600 quilòmetres quadrats i de tres milions d’habitants. Recuperar així la vella i ara nova ambició de ser una potència econòmica que jugui a la lliga de les grans urbs i que elimini les barreres actuals entre municipis –les mentals per a molts ciutadans estan superades– per compartir solucions conjuntes a problemes comuns.
És una idea que cobra força dua rant la campanya electoral en els discurs dels candidats a l’alcaldia de Barcelona i també en el d’alguns dels alcaldables dels municipis de l’entorn metropolità. No en el de tots. Hi ha consens a implementar polítiques coordinades en diferents àmbits, però no en la cessió de competències en nom d’un govern metropolità fort que decideixi per ells. Ara es comparteixen serveis com l’aigua, el transport públic, la gestió de residus, i amb això es conformen.
Quaranta anys de democràcia han servit perquè els municipis de l’entorn deixin de ser ciutats marginals que acollien tot allò que Barcelona expulsava per convertir-se en una extensió d’ella. S’han construït una identitat pròpia de la qual no volen desprendre’s, i tampoc no és clar que la capital catalana vulgui liderar la transformació en una gran metròpolis. Els 36 municipis comparteixen els mateixos problemes d’habitatge, amb uns preus que han pujat a totes les localitats sense excepció; de mobilitat, amb la irrupció de les bicicletes o els patinets; i de contaminació, amb un increment del trànsit privat o de mercaderies. Però n’hi ha poques, per no dir molt poques, idees comunes que superin els límits territorials.
Un exemple del recel davant una possible pèrdua d’atribucions és la iniciativa que s’ha arribat a plantejar, però amb poc recorregut, sobre la creació d’un registre de sol·licitants d’habitatge protegit d’àmbit metropolità. És a dir, una única borsa que permeti la mobilitat residencial dels ciutadans dels 36 municipis que necessitaria grans dosis de solidaritat. L’habitatge és un bé escàs que s’emporta gran part dels recursos dels ajuntaments, i compartir-la no entra en els plans de totes les ciutats. Passa el mateix amb els recursos que destinen les localitats resoldre problemes socials de les seves ciutats.
Tampoc en qüestions de mobilitat, a part de l’actual gestió mancomunada del transport públic, no hi ha una visió conjunta sobre temes de gran transcendència com la implantació d’un peatge metropolità per reduir la contaminació. Hi ha un cert acord a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però falta la voluntat de l’Ajuntament. Per no parlar del fracàs de la implantació del Bicing metropolità, que no s’ha pogut o no s’ha volgut compartir amb Barcelona. O les diferents normatives que regeixen les bicicletes de lloguer o els patinets en un municipi i un altre.
Amb tot, els candidats a l’alcaldia de Barcelona reclamen, sense excepció, una Àrea Metropolitana coordinada i forta. En això, hi ha un gran consens. Les diferències, com en altres qüestions, apareixen en la manera d’aconseguir-ho. Per la candidata de BComú, Ada Colau, és més convenient parlar d’afrontar polítiques comunes per a una regió metropolitana de cinc milions d’habitants, mentre que la número dos de JxCat, Elsa Artadi, insta a incrementar el nombre de municipis que formen part de l’àrea per resoldre els reptes actuals. Manuel Valls proposa la figura de l’alcalde metropolità que ja funciona en altres grans metròpolis. Una iniciativa que comparteix amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que vol que els ciutadans puguin votar directament un superalcalde metropolità, una idea que difereix de la de Jaume Collboni, que planteja que cedir més competències a l’Àrea Metropolitana.
La proposta d’Ernest Maragall passa per constituir un Consell de Cent amb més competències, participació ciutadana i reconeixement de la Generalitat. Finalment, Josep Bou desitja empoderar aquests municipis davant la Generalitat i reclamar a l’Estat i també al Govern les infraestructures promeses per aquestes ciutats.
Hi ha consens sobre la fortalesa de l’àrea, però no sobre la manera de potenciar-la