Més enllà de l’espai cultural
Museus i biblioteques són exemples de política cultural explícita que, per sort per la ciutat, atreuen tant els turistes com els usuaris locals
Sotmesos a la pressió d’una sacralització institucional emfàtica, els equipaments culturals viuen amb l’estrès de no saber si podran satisfer les expectatives que se’ls atribueix. Recordo l’humorista Pierre Desproges, que en plena febre constructora socialista dels vuitanta prevenia el ministre Jack Lang de no patir una incontinència ministerial en forma d’equipaments de dimensions diarreiques. No ens enganyem: a les grans ciutats els equipaments culturals són refugis o, com a màxim, dispensaris de l’ànima. Quan la hiperactivitat exterior d’una ciutat propensa a un caos de normatives massivament incomplertes es torna insuportable, ens queden les biblioteques i els museus per recuperar la confiança en l’espècie humana i una forma civilitzada de silenci.
El factor que dispara els neurotransmissors de la confiança és la cultura entesa com a gran superfície capaç de fagocitar qualsevol activitat humana. Exemple: el Museu de la Xocolata (entrada adulta sense bonificacions, 6 euros). És tan petit que potser s’hauria de conformar amb la consideració de col·lecció encara que, en pocs metres quadrats, proposa un passeig fascinant per la història de la xocolata. Això inclou els deliris de grandesa arquitectòcures nics d’uns quants mestres pastissers indígenes, virtuosos de la mona com a màxim reclam. En el moment de comprar l’entrada, em pregunten d’on soc, en anglès, potser perquè acaba d’entrar un matrimoni jove australià. L’entrada, original, és una peça de xocolata que els clients devorem d’immediat, per si de cas. Ens proporciona l’energia suficient per enfrontar-nos a la concepció fallera de la xocolata museística, encarnada en reproduccions de la Sagrada Família, Messi, els dracs de Joc de trons, Kubala o unes rèpliques kitsch de Don Quixot o del poble dels barrufets.
La història del cacau ens contempla. I, a l’entrada i a la sortida, una frase solemne que deu tenir algun sentit ocult però que, a hores d’ara, encara no entenc. A veure si vostès són més perspicaços: “No podem convertirnos en el que volem ser, romanent en el que som”. Potser és un missatge electoral encriptat, prou ambigu per satisfer les obsintencions dels alcaldables sortints i dels entrants.
Si al Museu de la Xocolata l’espai es reduïa en proporció a una màxima concentració de cacau, a la biblioteca Jaume Fuster (situada a la part alta de la plaça Lesseps) la monumentalitat és explícita i té tres dimensions. L’espai està concebut amb la idea que val més que en sobri que no pas que en falti. L’èxit de l’equipament és absolut. Situat en una zona maleïda del mapa, que ha convertit Lesseps en el precedent de la màxima incomoditat després de la plaça de les Glòries, la biblioteca ha resolt algunes contradiccions urbanístiques i sociològiques del barri.
La idea de refugi i casa d’acollida per a passavolants ociosos, gairebé de centre de dia encobert, s’aprecia des del vestíbul. A banda de les bústies de retorn de llibres i publicacions, hi ha una sala de lectura i ordinadors idònia per refer-se de les diferents situacions d’angoixa itinerant que propicia Barcelona. Dues possibilitats: taula, per aquells als quals ens agrada obrir el diari amb comoditat, o butaca, ocupats per jubilats (un dels quals ha triat el TimeOut). Les condicions d’habitabilitat són clares: silenciar els mòbils i no menjar ni beure.
La tranquil·litat que es respira en aquesta sala contrasta amb el frenesí acumulat als taulells d’anunci. És un termòmetre social i cultural infal·lible, que funciona per acumulació. Els conceptes taller, cicle, activitats, voluntariat, concert, projecció i espai conviuen en aparent harmonia i competeixen contra ofertes d’equips de futbol sala, bancs de temps, jocs florals per a la gent gran i itineraris culturals. Pregunto: ¿es pot considerar itinerari cultural anar al lavabo d’una biblioteca tan competent com aquesta? Al tauler també hi ha anuncis pròpiament dits, en què s’intercanvien ofertes i demandes d’habitacions, de professors d’idiomes, de dones de fer feina o de passejadors de gossos. L’enunciat d’una xerrada de l’Aula de Salut m’interpel·la amb un magnetisme satànic: Pastilles, les justes.
Tancant els ulls i serrant les dents, em teletransporto a Sant Andreu, atret pel potencial de la biblioteca Ignasi Iglésias, que forma part del concepte Can Fabra. A l’entrada, hi ha una exposició esplèndida del ninotaire Joma (Josep Maria Rius), que organitza l’obra a través de noms propis i referències temporals presentades amb la idea botànica de boscos i arbres. En comparació amb l’oferta de la plaça Lesseps, aquí s’observa un predomini d’activitats musicals, potser perquè a la tercera planta hi ha el Taller de Músics. És una institució genuïnament barcelonina que resumeix l’abisme absurd que han mantingut els poders municipalistes i la Generalitat. Per l’oficialisme de la Generalitat, el director del Taller, Lluís Cabrera, és un pirata subversivament flamenc poc disposat a sotmetre’s a les inèrcies que han marcat part de la política (?) cultural (?) dels últims anys. Per reacció, s’ha creat un espai alternatiu amb les seves pròpies inèrcies i temptacions de capelletes. També s’observa –em comenta un alumne– un cert efecte Rosalía, que genera un efecte crida i rejoveneix de manera paritària la curiositat per la institució.
Sec a la zona de còmics, encara impressionat per una màquina de preservatius que me n’ofereix tres a canvi d’un euro i mig. Agafo el Mundo Deportivo i m’empasso els rumors sobre fitxatges en un context monumental, que tant de bo fos l’expressió d’una inquietud cultural autèntica (quan se’n constata l’ús que se’n fa) però que hauria de tenir continuïtat més enllà d’aquestes parets. Penso en André Malraux, quan deia que els museus han de confrontar metamorfosis i constato que, igual que la frase del Museu de la Xocolata, no sé què vol dir.
L’espai de la biblioteca està concebut amb la idea que val més que en sobri que no pas que en falti Els conceptes taller, cicle, activitats, voluntariat, concert, projecció i espai conviuen en aparent harmonia