Sobre la no-violència (I)

Si es fes una llista dels llibres més útils publicats durant l’últim mig segle, De la dictadura a la democràcia (1993), de Gene Sharp, seria al top ten. Sempre n’hi ha que troben convenient provocar un canvi de règim o engegar un procés d’independència. I, des que apareixen, els que volen organitzar aquests processos disposen d’un manual d’instruccions per planificar les batalles que els haurien de permetre aconseguir els seus objectius estratègics i formar els activistes que hi haurien de participar com a soldats. El fet que aquest manual també incorpori una llista amb 198 mètodes d’acció i persuasió no-violenta també ha contribuït, sens dubte, al seu èxit. La imaginació és un bé escàs. I aquest repertori, que recull recursos com ara l’ús de símbols a la roba, els dejunis o “la sobirania dual i el govern paral·lel”, permet economitzar-la. Per aquests motius, i per algun altre, no és estrany que tots aquells que, des de fa anys, han volgut organitzar alguna revolució de color o alguna primavera o tardor revolucionària, l’hagin considerat com la millor opció bibliogràfica i en algun cas l’hagin arribat a presentar com una arma més valuosa que la bomba atòmica.

L’exitós llibre de Sharp és una obra eminentment pràctica que ensenya com traçar una estratègia per aconseguir un canvi de règim. Ara bé, parteix d’una teoria del poder, que no tan sols serveix per justificar la funcionalitat d’aquesta estratègia sinó també per dotar-la d’una gran força persuasiva de cara als que cal mobilitzar per portar-la a terme. Aquesta teoria, que Sharp ja havia exposat a La política de l’acció no-violenta

(1973), té la virtut metodològica de la simplicitat. Es podria descriure dient que barreja amb parsimònia la doctrina de Max Weber sobre la legitimitat amb la de La Boétie sobre la servitud voluntària. Parteix, en definitiva, de la consideració que un govern només és legítim mentre els governats consideren que ho és, i de la idea que el poder dels que governen depèn de l’obediència, el consentiment o la col·laboració dels governats. D’acord amb aquests plantejaments, el primer objectiu que s’han de plantejar els que pretenen un canvi de règim o els que volen obligar un règim a acceptar les seves exigències és la deslegitimació d’aquest règim i el consegüent afebliment del seu poder. I, segons Sharp, la millor manera d’aconseguir aquest objectiu és el recurs a l’estratègia de l’acció no-violenta, un recurs que no defensa en nom de principis ètics o religiosos, sinó com una qüestió purament pragmàtica.

L’estratègia proposada per Sharp es basa en l’assumpció del supòsit que, en el món actual, les estratègies no-violentes són molt més efectives que les violentes. El fet que aquestes estratègies assoleixin el seu grau d’eficàcia més alt quan aconsegueixen que el règim que es vol derrotar sigui vist per la població i per la comunitat internacional com un règim autoritari és un fet que no haurien de menystenir els que estiguin interessats en el possible impacte dels textos en l’acció, en el reflex de les lectures en les pràctiques.

Segons Gene Sharp, la millor manera de deslegitimar un règim és mitjançant l’estratègia de l’acció no-violenta