Swing i saudade

Salvador Sobral

Lloc i data: Palau de la Música (17/V/2019)

El portuguès Salvador Sobral es va fer cèlebre quan va guanyar el Festival d’Eurovisió, però, lluny de la cançó lleugera, tal com va afirmar en el pas pel Festival Mil·lenni, la seva aspiració era la de convertir-se en un cantant de jazz. D’anècdotes i vicissituds de la seva vida en va explicar unes quantes a la que era presentació de Paris, Lisboa, un disc que es va permetre el luxe de vilipendiar. I és que Sobral, a més de ser un dotat cantant i gens menyspreable compositor, va demostrar ser tot un showman que va fer riure una entregada audiència parlant en un fluid català –fruit de la seva estada a Barcelona estudiant al Taller de Músics– i fins i tot entonant estrofes de l’Abril 74, de Lluís Llach, i del Paraules d’amor, de Serrat.

Acompanyat per un trio de jazzmen, integrat per Júlio Resende (piano), André Rosinha (contrabaix) i Bruno Pedroso (bateria), que va deixar que s’esplaiessin amb solos i parts instrumentals de què s’apartava per no prendre’ls el protagonisme, ja des de la inicial Change va fer gala d’un cançoner poliglot que, a més de portuguès i castellà, també va recórrer al francès a La souffleuse, entre la chanson i el cabaret. La seva habilitat per barrejar melodies pop amb arranjaments jazzístics va tenir moments àlgids amb Grans il·lusions o en la musicació del poema de Fernando Pessoa Presságio, fent gala d’uns canvis de registres que anaven del falset als tons greus, modulant la veu amb les mans a la boca i allunyant-se del micro.

Anant del lament planyívol al tribut a la samba, Ela disse-me assim, al fogós bolero Ay amor, del cubà Bola de Nieve, passant per una barreja entre scat i rap amb el cap ficat dins del piano a Playing with the wind, va oferir un entretingut concert que sols es va veure perjudicat pels excessius interludis virtuosos dels seus acompanyants.