Murs, narcos, trets i gols
Els Xolos de Tijuana són una font d’integració cultural, d’alegries i de diners en una de les ciutats més conflictives i violentes del món
ATijuana, al catenaccio no hi juga Óscar Alexander Pareja Gómez, l’entrenador colombià dels Xolos, partidari d’un futbol vistós i amb gols. Al catenaccio hi juguen els presidents nord-americans, que han aixecat un mur digne del d’Helenio Herrera i el seu llegendari Inter de Milà, a fi d’impedir que els dos milions d’habitants del sisè nucli urbà més poblat de Mèxic (i els visitants ocasionals d’altres països centreamericans) es colin per la porosa frontera com els davanters del Liverpool per la defensa de mantega del Barça (han passat dues setmanes des d’Anfield i la teràpia no ha funcionat: les ferides continuen fent el mateix mal).
Un dels equips de nom més llarg i difícil de pronunciar del món, el Club Tijuana Xoloitzcuintles de Caliente, simplement conegut, per raons òbvies, com els Xolos, és únic perquè els seus seguidors són a les dues bandes d’una de les fronteres més polèmiques
i més travessades del món (tant legalment com il·legalment): la que separa Mèxic dels Estats Units, l’Alta de la Baixa Califòrnia. Un dia normal la travessen, pels passos de San Ysidro i Otay Mesa, setanta mil vehicles i vint mil persones a peu. Un dia de partit, encara més. Les cues són enormes, i els seguidors que venen del nord aprofiten per revisar el correu electrònic, connectar amb les xarxes socials o maquillar-se.
Els Xolos només tenen dotze anys d’història (es van fundar el 2007) i un títol a les vitrines (l’Obertura del 2012). El seu gran èxit, però, és trencar barreres; no tant futbolístiques com culturals i esportives. Són un equip totalment bilingüe i amb doble nacio- nalitat, que té botigues a Tijuana i a San Diego, seguit pels habitants de la ciutat però també per la diàspora mexicana de l’altra banda del riu Grande, i per un considerable nombre de gringos que troben molt més apassionant i autèntic l’ambient que hi ha a l’Estadi Caliente que el del Dignity Health Sports Park (nom horrible com pocs) dels LA Galaxy al campus de la Universitat Estatal de Califòrnia.
El mur de Trump i els seus predecessors pot ser que dissuadeixi alguns d’intentar passar a l’altra banda, però no pot aturar la comunió cultural, musical, culinària, esportiva i de costums entre els ciutadans dels dos costats de la tanca. És evident, en un partit dels Xolos, al qual bona part del públic arriba després d’haver begut dosis considerables de cervesa i tequila (i tot el que s’escaigui). Igual que al futbol americà, les rodalies de l’Estadi Caliente es converteixen en un aparcament immens on hores abans que comenci a rodar la pilota (i també hores després) els aficionats despleguen les seves cadires, taules i barbacoes portàtils, cuinen hamburgueses i frankfurts, obren ampolles de cerveses Cuervo, Sol i Dos Equis, amb música de fons gentilesa d’una banda de mariachis. Venedors ambulants ofereixen xurros i burritos. És el que es s’anomena el tailgating, una tradició nord-americana.
Els Xolos no sempre guanyen, per descomptat (aquesta temporada han arribat fins als playoffs de quarts de final, on han caigut contra el León), però són una font d’alegries, d’integració i d’ingressos econòmics (cada partit suposa set milions de dòlars per a l’economia local) en una ciutat en què les bones notícies no sovintegen, amb un dels índexs de delinqüència i d’homicidis més alts del món (126 per cada 100.000 habitants), que si surt als telenotícies sol ser per la misèria, les condicions de treball abusives de les maquiladoras (empreses que importen productes sense pagar aranzels i els comercialitzen al país d’origen de la matèria primera, en aquest cas els Estats Units), la inseguretat, el contraban i les batalles entre el càrtel de Sinaloa i el de Tijuana, l’autèntic derbi local més enllà del futbol, i molt més violent.
La frontera és pràcticament una línia recta que es va traçar el 1848 per separar Mèxic de Califòrnia. L’àrea metropolitana de Tijuana s’estén fins a 25 km a l’interior, on les últimes cases es barregen amb el desert i les bardisses. El mur, adornat amb càmeres, sensors i reflectors, comença a l’oceà Pacífic i arriba fins on el terreny es converteix en muntanyós. Originalment construït amb el metall utilitzat per a les pistes d’aterratge dels helicòpters al Vietnam, de mica en mica està sent reemplaçat per pals d’acer d’entre 30 i 48 metres d’alçària, amb una mínima separació entre ells perquè no hi pugui passar una persona. És, literalment, la tanca del jardí del darrere de moltes cases. El catenaccio de Donald Trump.
El club té molts seguidors als EUA i una botiga a San Diego per vendre les samarretes de l’equip