“Tinc els peus en la terra i el cap en el vent”
Tinc 57 anys. Vaig néixer a Sahagún, Lleó, i visc a Madrid, en parella. Tinc una filla. Ésimprescindible deixar de parlar d’economia i parlar de cultura, perquè cultura és convivència. No tinc creences, només estic en contra de la cúria que, com en la pol
Continua mirant al cel? Soc fill de pagesos, ho porto a la sang. Miro molt al cel i truco a casa per saber quin temps farà, perquè ells en saben més que els meteoròlegs. I conservo les terres que el meu pare ens deixa.
Vostè és de secà. De nen agafava el tractor, i ja sé que és il·legal, però fèiem coses il·legals i funcionaven bé, recordo que anava a collir raïm i no era capaç de triar bé perquè al camp tot ho trobava bo.
Què li ha donat la terra?
Un sentiment pràctic de la vida alhora que capacitat de somiar. Els peus en la terra i el cap en el vent. En els camps de roses, com deia Lorca, es pateix.
Vostè volia marxar?
Sí, sentia que l’escenari era el meu lloc. El meu pare no ho podia suportar i m’estripava els guions. Un dia vaig marxar, i fent faltes d’ortografia vaig aprovar les proves de l’Escola d’Art Dramàtic i vaig considerar que havia de ser actor perquè havien perdonat els meus defectes.
I el seu pare?
Vam estar dos anys sense parlar. És un home robust i no va voler saber res de mi fins que el notari del poble li va dir: “Aquest xaval que tens
no està gens malament”, i va aparèixer en una estrena.
Què va aprendre del seu pare?
Avui encara se’n va als rius a intentar arreglarlos i li claven unes multes tremendes. M’agrada aquesta contumàcia a arreglar les coses que considera que estan malament, i la seva capacitat d’esforç i el seu talent per inventar.
S ’hi assembla.
Això em repeteixen la meva filla i la meva parella: “En els teus personatges hi ha el teu pare”, i jo no ho vull, perquè tinc amb ell una guerra personal, però sens dubte és un referent.
I la seva mare?
Va morir jove. Era un amor a l’acte. Em va transmetre la fragilitat, que és un gran poder, és el que fa resistent un home.
Els seus personatges són densos i masculins.
Jo soc una mica dens, sempre vaig cap al contingut. Tinc un compromís amb la vida i crec que la frivolitat és egoisme.
Quina és la seva batalla?
M’irriten la injustícia, les lleis i els jutges que fan d’aquestes lleis un patrimoni propi que surt de les seves punyetes; i la ignorància. Ara ja sabem que el comportament ignorant i absurd és un exercici d’egoisme, perquè tots hem tingut
oportunitat de contrastar, de saber, d’aprendre, i no volem saber perquè no ens interessa.
...
Avui regna l’egoisme, el què em dones a canvi. Doncs no hi ha res a canvi. Tot és d’un pragmatisme atroç en el qual cada un està tancat en si mateix per protegir-se dels altres.
Vostè volia triomfar?
Sí, em semblava el camí per ser actor, però això converteix el teu entorn en competència. Avui tot em rellisca, tant si entra gent al teatre com si no hi entra, el que vull és que mentre estigui la funció en marxa no mirin els mòbils, no molestin, i jo els donaré tot el que tinc.
Als 32 anys ja tenia Goyes, Ondes i Fotogrames de plata.
Ho vaig aconseguir, anava com una màquina, no mirava enrere. Fins que em vaig capgirar per notar la força del corrent i vaig entendre que aquest no era el camí, així va començar el meravellós declivi.
Va abandonar el cinema pel teatre.
No vaig voler continuar sent galant, el mascle dur, i vaig començar a fer personatges d’enorme fragilitat i això es va confondre amb un actor en declivi que havia perdut el que ells consideraven recursos. T’encasellen, i quan decideixes que te’n vols anar de les caselles et quedes fora.
Amb dolor?
Al principi, sí. Però vaig recuperar el teatre. I sempre tindré el camp, que m’encanta, i no tinc cap problema en doblegar l’esquena. Ja no recordo la pregunta, però sempre acabo aquí: en el camp i el meu pare.
Estàvem en la seva retirada de la figura del galant de cinema.
Al final és el cos qui decideix, però som tan il·lusos que creiem que les decisions les prenem nosaltres. Aquesta petulància és la que ens defineix, però seríem més humans si entenguéssim que som dins d’una força superior que es diu naturalesa. Són les forces que tenim al voltant les que constitueixen el que som.
Va al cinema?
Molt poc. Considero que el cinema ha de fer una revolució poètica. L’art ha d’estar vinculat al món poètic, però resulta que la poesia no està de moda. Ara es porta el neorealisme, veure com una paia renta una camisa durant mitja hora. Quina ximpleria.
...
El cinema no és més cinema perquè sigui més real, sinó perquè és més cinema. Docuficció ficciódocu docutruc: No ho compro perquè és mentida. Jo sé que quan fas un documental de marginals...
S’emporten tots els premis.
Sí, i és mentida, un marginal o un discapacitat no parla com un Nobel de literatura.
Quin és el seu moment preferit del dia?
La nit, he vist tantes albes al camp mentre treballava la terra negra i fosca que ho relaciono amb la fatiga.
I vol tornar?
Algun dia. Enyoro treballar amb les mans.
IMA SANCHÍS