Un desenllaç shakespearià per a ‘Joc de trons’
‘Joc de trons’ reflexiona en el desenllaç sobre el poder de les històries
Quan una ficció té una parròquia tan àmplia i apassionada com la de Joc de trons, la possibilitat d’acontentar tots els públics és gairebé impossible. El milió de signatures que demanen que es torni a rodar la vuitena temporada són un exemple d’aquests temps. David Benioff i D.B. Weiss havien dedicat la major part dels esforços a assegurar-se que tenien un desenllaç que tancava l’èpica dels Set Regnes, encara que això comportés accelerar arcs dramàtics com el de la Daenerys, i es va fer palpable en l’episodi final. Les trames dels personatges principals van quedar ben tancades i sense intenció de provocar. Les línies havien estat tan clares, sobretot després del rampell d’ira de la Khalessi al damunt del seu drac al penúltim episodi, que es van oblidar de sorprendre.
La conclusió de Joc de trons era la conseqüència natural del mètode de treballar de David Benioff i D.B. Weiss (i alerta, que s’acosten espòilers). En lloc de deixar-se portar pels personatges, com acostuma a fer George R.R. Martin a les novel·les, van concretar els punts
de gir de la trama per arribar a un episodi en què finalment ningú no es va asseure al Tron de Ferro. El que sí que hi va haver va ser la mort shakespeariana de la Daenerys, un entorn bèl·lic de pressupost alt i un mapa polític dels Set Regnes amb similituds amb el context espanyol: en Bran es converteix en el rei als Set Regnes, mentre que la Sansa declara la independència del Nord i es corona. Un final tan lligat que feia la impressió de ser complaent, mancat de valentia, i amb unes profecies, teories i forces fantàstiques desaparegudes en combat. El Rei de la Nit i el Senyor de la Llum, per si n’hi havia algun dubte, eren dos macguffins de la mida del Mur.
El que sí que es van permetre els responsables va ser reflexionar sobre el poder de les narracions. En Tyrion va fer una defensa a favor de les bones històries: a parer seu, el rei havia de ser qui tingués un recorregut més fascinant (i, després de veure la disparitat d’opinions d’aquesta temporada, queda clar que la persona triada és discutible). La Brienne, escrivint una biografia honorable per a Jaime Lannister, va informar el públic que havien de recordar els personatges com volguessin, que tenien capes, matisos i les seves pròpies raons per dur a terme els seus actes. I en Sam, ensenyant un volum enorme anomenat Cançó de Gel i Foc sobre les guerres recents de Ponent, va fer un particular homenatge a G.R.R. Martin per haver creat l’univers (la saga literària té aquest mateix nom).
Joc de trons ha tingut un final de superproducció per a una sèrie que HBO va vendre com un híbrid entre Los Soprano i El senyor dels anells. Els seus mèrits? Ha estat un motor de conversa entre milions d’espectadors; ha demostrat la importància de l’emissió setmanal per crear expectació; va fer que una de les sagues més ambicioses de la literatura fos híbrida, i va acabar abans a la televisió que al seu format original; va fer caure el mur entre televisió i cinema en el terreny audiovisual (el penúltim episodi, discutible en els continguts, era un altre prodigi); Weiss i Benioff es van guanyar el pa a còpia de mèrits. Al principi estaven lligalls de peus i mans pel que fa als costos: els decorats de cartró de les primeres escenes de Port Reial ho demostraven. Gràcies a les bones audiències, el soroll i els premis (acumula més Emmys que cap altra sèrie), van obtenir l’astronòmic pressupost de 15 milions per episodi.
Això sí, el debat sobre si és o no la millor sèrie de la història de la televisió... el deixem per a les xarxes.