Creativitat adolescent
La ruptura generacional que s’origina en l’adolescència inclou tots els àmbits, inclosa la llengua, que tant pot convertir-se en una enemiga com en font creativa per a les accelerades ments dels estudiants d’ESO, tal com explica Màrius Serra: “La creativitat verbal és inherent a l’adolescència, ni que només sigui per defugir la comprensió dels adults, transgredir les normes imposades i homologar-se a algun grup d’escollits”.
Dissabte, el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans es va omplir d’hormones implantades en éssers biològics de primer i segon d’ensenyament secundari obligatori. És a dir, que el factor ESO va irrompre a l’IEC. Hi celebràvem la II Festa Fes-te de la Llengua, adreçada en aquesta edició als estudiants que entren en el tram més perillós del camí, just quan s’acaba el consum cultural tutelat i irromp amb tota la seva magnificència la llum encegadora del lliure albir i, de retruc, el desbocament de l’hormona. És aquesta una època vital de desercions: deixar de llegir, deixar d’estudiar, deixar de tenir interès pel que fins llavors havia semblat un univers lògic i sense alternativa... És una època incerta, com hauríem de ser capaços de recordar tots els que la vam sobreviure, però també una època d’esclat vital. Per això és tan important que la llengua, que és el nervi principal per on circulen els processos d’aprenentatge, formi part del
repertori d’interessos possibles de l’interfecte, preferiblement entre els objectes del desig. O, en tot cas, que no sigui vista com un enemic que abatre. Hem de combatre moltes fòbies socials, i una d’elles és la linguofòbia. D’aquí que el propòsit de la festa fos que els participants aportessin expressions espontànies que fan servir en els seus cercles i que no figuren al diccionari. La creativitat verbal és inherent a l’adolescència, ni que només sigui per defugir la comprensió dels adults, transgredir les normes imposades i homologar-se a algun grup d’escollits. La identitat és un edifici en construcció i, encara que la façana sembli molt important, els materials lingüístics són fonamentals perquè l’estructura que la sustenta es mantingui sòlida.
La convocatòria, vehiculada a través dels professors de català, va posar en joc un munt d’expressions, algunes de ben sorprenents. El centre guanyador va ser l’institut de la Vall del Tenes, de Santa Eulàlia de Ronçana, i els seus alumnes van defensar amb passió la desena d’expressions finalistes, tot definint-les i posant-les en context. Al final, els assistents menors d’edat van votar l’expressió que més els agradava, i aquest premi del públic es va complementar amb el premi de la crítica, votat el dia abans pels acadèmics de la llengua. Com era d’esperar, els uns no van coincidir amb els altres. El vot acadèmic va premiar una expressió força lírica: “estàs boig o pessigues vidres?”, usada en el context de reprovar un acte forassenyat. Però el dissabte, entre els votants menors d’edat va arrasar l’expressió “ser un tiraques”: algú que es dedica sistemàticament a tirar la canya (o els trastos) per intentar lligar. L’hormona. Quatre tiraques van seduir els assistents des de l’escenari: la periodista Laia Servera (InfoK), el mag Sergi Armentano i els actors Leopolda Olda i Albert Mora, que van cantar el seu crític Torneu-nos els accents diacrítics a l’interior del claustre de l’IEC.
Hem de combatre moltes fòbies socials, i una d’elles és la linguofòbia, que la llengua no sigui vista com un enemic