Xavier Albertí
DIRECTOR TEATRAL
Xavier Albertí va ser premiat ahir a la nit com a millor director teatral de l’any per l’obra
Temps salvatge a la gala dels Max, els grans premis de l’escena espanyola. Els candidats catalans van aconseguir nombrosos guardons.
Pluja de premis catalans als premis Max, que ahir a la nit es van celebrar a l’espectacular teatre Calderón de Valladolid. Els Max, els grans premis de l’escena espanyola, organitzats per la SGAE, van premiar Xavier Albertí com a millor director de l’any i Josep Maria Miró com millor autor per Temps salvatge; el joveníssim Albert Salazar com a millor actor i Daniel J. Meyer com a millor autor revelació per A.K.A.; Sílvia Pérez Cruz com a millor composició musical per a espectacle escènic per Grito pelao, i Jordi Prat i Coll com a millor adaptació d’obra teatral per Els jocs florals de Canprosa. Tot i això, el gran premi, al qual també optava Temps salvatge, el de millor espectacle de l’any, va acabar recaient en la comèdia La tendresa, d’Alfredo Sanzol, pròxim director del Centre Dramàtic Nacional. La tendresa, que només tenia aquesta nominació, també va derrotar un altre dels grans muntatges de l’any, la Lehman trilogy de Sergio Peris Mencheta.
La gala, en què la val·lisoletana Concha Velasco va ser premi Max d’Honor, va ser dirigida per la segoviana Ana Zamora, que va apostar fort per reivindicar la llibertat i també la cultura de Castella. Per un escenari amb un camp castellà amb blat i roselles hi van desfilar jotes, el lleonès Amancio Prada, el burgalès La M.O.D.A . o la provocadora cantant avilesa Julia de Castro, per bé que també hi van ser Sílvia Pérez Cruz, que quan va recollir el seu premi per Grito pelao –el muntatge que va protagonitzar amb la flamenca Rocío Molina– va protagonitzar una anècdota divertida. Primer es va abraçar a Amancio Prada felicíssima i va dir que li havia costat força “de fer aquesta música nascuda del silenci i de mirar Rocío Molina i les seves ganes de ser mare soltera. He intentat posar música al desig de la Rocío, a l’homosexualitat, a la fecundació in vitro, a coses que no havia cantat mai”. Després va recordar que havia estat a l’assaig general de la gala al mateix teatre el dia abans i que per al minutatge hi havia figurants que recollien els premis i feien discursos: “Com que els vaig escoltar, he de dir que els millors discursos d’aquesta gala es van fer ahir. Vull demanar un aplaudiment per a la gent que fa la feina amb amor”.
També va ser emocionant el discurs de la millor actriu de l’any, María Hervás, premiada per Iphigenia en Vallecas, que també va ser la millor obra revelació. Hervás: “L’existència és la categoria que em sembla cada dia més escàpola, cada dia entenc menys el que fem aquí, no sé què és això que anomenem vida, vaig pel carrer i estem cecs, però continuo sent actriu perquè en un escenari existeixo, soc, agafo presència, envergadura, i vosaltres també existiu, i el que fem té sentit, ens mou i ens commou”.
Els discursos més polítics i més militants per la festa de la llibertat que ahir va voler ser la gala dels Max van venir a càrrec de Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró i Xavier Albertí. “Quan s’intenta portar als tribunals determinada gent no sembla un país consolidat”, va dir Prat i Coll, i Miró –absent però que li va enviar un text a Xavier Albertí– va recordar que un personatge de Temps salvatge incideix en una pregunta: “Aquest és un lloc bonic per viure-hi? No parla d’arquitectura i de paisatges, sinó d’immaterials que hem de construir per mitjà de l’ètica i el diàleg. Hem generat un lloc bonic per viure quan hi ha víctimes de violència masclista, immigrants morint, no hi ha separació de poders i hi ha gent privada de llibertat per defensar determinades idees. És un lloc bonic per viure-hi?”. El mateix Albertí, quan va guanyar, es va mostrar contundent: “Vull dir als polítics que els veritables patriotes amb el compromís a la llibertat som els artistes”.