Philip Glass
COMPOSITOR I INTÈRPRET
El pare del minimalisme, autor d’un vast catàleg que inclou 20 òperes i 12 simfonies, a més d’obres per a piano, va conversar distès amb la premsa abans de la seva actuació avui al Palau de la Música, on interpretarà obra pròpia.
“Dos amants al banc del parc, amb els cossos tocant-se, agafats de la mà sota la lluna. Hi havia silenci entre ells. El seu amor era tan profund que no necessitaven paraules per expressar-lo”.
Són les últimes línies d’Einstein on the beach, l’òpera de Philip Glass que el Palau de la Música porta a l’escenari la setmana que ve com a part d’un monogràfic de 25 obres seves. Amb aquestes paraules obria foc el director artístic adjunt de la sala, Víctor Garcia de Gomar, quan va presentar aquest “artista matriu”, sense precedents ni parangó en la història de la música. “Ens agradaria tenir una trobada així de profunda i silenciosa, però això és una roda de premsa, i necessitem escoltar-lo...”.
Philip Glass (Baltimore, 1937) arribava directament de l’aeroport, amb les seves 82 entranyables primaveres i un discurs lliure, que de vegades concordava amb les preguntes de la premsa i d’altres senzillament les superava, com en una pirueta emocional o intel·lectual. Taoista i músic incansable, és autor d’un catàleg extens (20 òperes, 12 simfonies, obres per a piano) que connecta a la primera amb els seus públics.
“Llàstima. Ja seré a Nova York; em perdo aquest Einstein on the beach”, va dir quan va veure la programació. “Suzanne Vega és amiga meva, i em va trucar per demanar-me de fer servir la meva música. La resposta a això és invariablement sí. No sé com és el muntatge, però sé que respecten la música”.
Mirant enrere, hi va haver un abans i un després amb Einstein on the beach?
“No crec que suposés un gran canvi al món de la música, però va ser una col·laboració magnífica amb Robert Wilson. Per a mi no va ser tant el principi d’un nou treball com el final d’una etapa. I encara avui –continua–, quan l’escolto 50 anys després, em sorprèn com la seva energia es manté, com si hagués estat escrita fa uns quants dies”.
En les seves memòries Palabras sin música (Malpaso, 2015), Glass diu que la música és un lloc. Quin tipus de lloc?
“Sempre m’havia preguntat què és la música. I un dia fent classes m’ho van plantejar els alumnes, i se’m va acudir que la música és un lloc. Els músics vivim en aquest lloc i al món ordinari alhora; és curiós. Perquè la creativitat no pertany a un món professional, sinó al món on vivim. Com les ciutats, que tenen un centre històric per on es pot passejar, la creativitat és un lloc on es pot anar a viure –diu–. Els compositors vivim en un món ordinari i també en els somnis. Just ara, aquí, a Barcelona, us dic que la creativitat ve dels somnis”.
Va ser després de formar-se amb la compositora Nadia Boulanger a París i viure l’experiència amb Ravi Shankar a Àsia que Glass va marxar a Nova York, on va generar un tipus de música nou, minimal. Bellesa, hipnosi, atmosfera, transicions tonals, arpegis constants. La revolució era saber escoltar. I ell mateix no deixa d’aprendre’n tocant amb gent de comunitats indígenes.
“El món de la música és vast. Et trobes amb músics que no tenen la formació que esperes d’un compositor, però sí maneres úniques de tocar. ‘Quant temps et pots passar tocant?’, vaig preguntar a un indígena de Mèxic. Es va quedar pensant: ‘Tres dies’, va dir”.
Glass compon més que mai –“Soc més lent però més productiu”– i cerca pianistes que li interpretin les obres. “Cal permetre la força de la interpretació, hi ha profunditat. Se sol dir que la música és un llenguatge internacional, però és molt més: és una llengua que permet la creativitat”.
En la seva vida personal, afegeix, s’ha relacionat més amb pintors que amb compositors. “Estic a gust als tallers, no temen que els robi les idees, els artistes estan relaxats. M’he separat dels músics contemporanis. Se solen estancar en una tradició o escola que han de defensar. No els faig gaire atenció. Ens ignorem mútuament i som feliços. En canvi, sí que he treballat amb cantautors com David Byrne o Vega a Songs from liquid days” , per exemple.