Un continent de possibilitats
La madrilenya Carmen Granado treballa d’educadora a Alemanya però pensa fer oposicions a Pedagogia a Espanya
Al camí que va conduir la madrilenya Carmen Granado a viure i treballar a Berlín s’hi entrecreuen una família alemanya que estava d’intercanvi a Madrid, abundants dosis d’optimisme personal, i una empresa espanyola de castells inflables que se’n va anar en orris per la crisi. El cúmul de circumstàncies va impulsar així la Carmen, pedagoga que té ara 38 anys, a fer l’equipatge i mudar-se a la capital d’Alemanya el juliol del 2013.
Aquí segueix, entre captivada i queixosa, amb enyorança però també amb la convicció d’estar vivint els seus millors anys fora, en una experiència migratòria de nou encuny. L’Europa unida és això: un continent de possibilitats. De tots els països de la UE, Espanya és el novè en presència dels seus nacionals a Alemanya; la primera és Polònia, seguida de Romania i Itàlia.
“Trobo a faltar el sol; aquí hi ha aquests dies d’hivern en què el cel té el mateix color gris al matí i a la tarda. L’últim Nadal em vaig quedar per primera vegada totes les festes, va ser una mica difícil –sospira la madrilenya–. I sobretot trobo a faltar la família, als amics; sort de l’Skype i el WhatsApp”.
Som en una cafeteria de Savignyplatz, a prop de l’escola pública bilingüe d’alemany i espanyol d’educació primària Joan Miró, on Carmen Granado Hidalgo treballa com a educadora. A Madrid vivia al barri del Retiro, i a Berlín
resideix en el de Wedding.
La seva nostàlgia d’expatriada es compensa amb les mateixes característiques de Berlín: amb els seus 3,64 milions d’habitants, és una urbs vibrant, on el 29% de la població té algun origen estranger. “Encara que trobi a faltar la família i els amics, estic molt bé. Gaudeixo dels avantatges d’aquesta ciutat, que té molta vida, molt ambient internacional –desgrana la Carmen–. Tracta amb gent d’entre 30 i 40 anys, la majoria solters; alguns es moren per tornar a Espanya, d’altres estan contents aquí. Abans de la crisi venia gent qualificada amb feina, avui hi ha més gent que ve a veure si pot fer-s’hi un lloc”.
El nombre d’espanyols a Alemanya va començar a créixer a partir del 2010 –és a dir, al cap de poc de l’inici de la crisi econòmica–, quan almenys des del 2006 la colònia espanyola s’havia mantingut entorn de les cent mil persones. L’increment va seguir fins al 2017, any que va comptabilitzar 178.005 espanyols, segons l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis). Les dades del 2018 indiquen ja símptomes de retorn: 176.020 espanyols. Aquest servei estadístic federal recull principalment xifres d’empadronats en els ajuntaments, dada més pròxima a la realitat que el nombre d’inscrits en els consolats, ja que aquest és un tràmit que molts espanyols no es molesten a fer.
Amb tot, les xifres de Destatis s’han de manejar amb compte si es vol analitzar les arribades de l’últim decenni. Aquestes estadístiques recullen també espanyols nascuts a Alemanya (així, en el total del 2018 n’hi ha 27.125 que obeeixen aquesta circumstància), i per lògica hi ha també espanyols arribats abans de la crisi, i alguns espanyols de més edat, emigrants dels anys 1960-1973 que es van quedar en aquest país. Durant aquest període van emigrar a Alemanya 600.000 treballadors espanyols, encara que la gran majoria acabaria tornant a Espanya.
Aquella dura experiència laboral i personal, filla de les estretors d’una altra època, posa necessàriament en perspectiva el tenor de les dificultats dels emigrants espanyols actuals. Carmen Granado va arribar a Berlín fa gairebé sis anys, empesa pel context i per la curiositat. “Treballava a Madrid per a una família alemanya que estava d’intercanvi, cuidava els seus dos nens de preescolar; i em van proposar d’anar-me’n amb ells –rememora–. Vaig acceptar per curiositat, per canviar d’aires; no me n’havia anat d’Erasmus, era una experiència, i a Madrid no hi havia feina del meu camp”.
En aquell temps, aquesta madrilenya, graduada en Animació Sociocultural, compaginava els últims anys de la llicenciatura en Pedagogia a la Universitat Complutense de Madrid (obtindria el títol el 2015, ja vivint a Alemanya) amb feines diverses, simultànies o encadenades, i ajudant a estones en el comerç familiar del barri.
“Havia treballat en dues empreses d’animació, una de castells inflables i una altra de telebiblioteca, en la qual fèiem animació a la lectura en escoles; però amb la crisi, els ajuntaments ja no podien pagar aquest tipus d’activitats, i les dues empreses van acabar tancant”, recorda.
Gràcies a la família alemanya que la va contractar, l’aterratge a Berlín va ser suportable. “Jo encara no sabia alemany, i la família m’acompanyava a totes les gestions; tots els tràmits que per a la gent de fora són una odissea per a mi van ser més senzills”, relata, agraïda. Durant aquell primer any de minfeina li van anar sorgint altres clients per treballar de cangur, les propostes venien sobretot famílies de nivell cultural mitjà i alt, que volien que els seus fills aprenguessin espanyol.
Fins que en el curs 2016-2017 va començar a treballar a jornada completa com a educadora a l’escola Joan Miró. “La figura de l’educador complementa la del mestre, perquè fem coses diferents; l’educador s’ocupa d’excursions, joc lúdic, activitats extracurriculars, i de cuidar els valors i la dinàmica del grup –explica la Carmen–. Allà he tingut algun xoc cultural amb les educadores alemanyes, gent de més edat, amb un plantejament més rígid, i també per una qüestió de competència entre persones”.
Al ser una escola bilingüe, la seva jornada transcorre en espanyol, la qual cosa facilita les coses. “L’idioma sempre és una limitació –concedeix la Carmen–. Ara estic preparant-me per tenir el nivell B2 d’alemany, i esperant que em donin l’Anerkennung, que és la convalidació de títols, per ampliar possibilitats laborals”. Però alhora, ordeix un pla B: “També penso preparar oposicions a Espanya a Pedagogia Escolar, per poder tornar algun dia”.
A Alemanya es va sentir una mica sola fins que va anar descobrint que “a Berlín hi ha molta oferta en espanyol; fins i tot es pot viure en una bombolla”, admet. Ella freqüenta locals espanyols com Far, El Atelier o El Pepe, i en l’època dels indignats del 15-M es va implicar en la branca berlinesa del moviment, la qual cosa li va proporcionar una nova xarxa de suport emocional, més enllà de l’àmbit polític.
Al final, la Carmen conclou que exercir a gust la seva professió li subministra la millor vitamina per viure fora d’Espanya: “Estic casada amb la meva feina; m’agraden molt els nens, i em sento una
mama de reserva”.
“A Berlín hi ha molta oferta en espanyol; s’hi pot viure en una bombolla”, afirma la Carmen