L’aire francès de Bruni sedueix a Pedralbes
La cantant franco-italiana va obrir el festival amb un ampli repàs al seu cançoner davant d’un públic molt fred
L’expectació era indubtable tot just creuar el gran reixat dels Jardins de Pedralbes, un privilegiat parc municipal que des de fa set anys exerceix de magnífic entorn del festival musical d’igual nom. Una evident expectació per tractar-se de l’arrencada d’una nova edició d’una cita plenament consolidada i, sobretot, per la tornada de Carla Bruni com a protagonista de la vetllada.
El màxim responsable del festival i de la promotora Concert Studio, Martín Pérez, va obrir la nit amb la seva tradicional benvinguda. Va recordar coses (“ara fa set anys vaig pensar fer un festival aquí a Barcelona d’aquestes característiques, fem un festival i no només una successió de concerts” o “ho fem el millor que som capaços”) i es va referir al present (“com a barcelonins volem que se sentin orgullosos d’aquest festival”) per concloure presentant l’artista que uns minuts més tard anava a inaugurar aquesta edició, dient d’ella que “aquest és el seu festival”.
I va sortir a l’escenari, un quart d’hora més tard del previst, amb charme i caminant lentament des del fons de l’escenari, abillada tota de negre, pantalons acampanats, samarreta i jaqueta. Després de cantar la inicial Le chemin, va mostrar el seu somriure per dir, “buenas noches, Barcelona” per seguir amb “bona nit Barcelona”, i explicar a continuació de què anava la nit. Pintava bé: era nombrós el públic que no va voler malgastar l’oportunitat per comprovar novament el seu charme, la seva empatia escènica i la seva amable proposta musical. De fet havia esgotat les gairebé 2.400 entrades posades a la venda, però la seva reacció va ser estrictament correcta, quan no freda. De fet, a partir de la meitat del concert alguns assistents van començar a marxar, el que va demostrar que potser aquell no era el format més adequat, ja que ella s’espavila molt millor en atmosferes íntimes i senzilles.
La seva nova visita a Barcelona arribava un any després que atapeís el Palau de la Música, i ho va fer acompanyada per un grup instrumental tan eficaç com flexible, format per piano/trompeta, bateria, contrabaix/sota, guitarres. Eficaç per saber vestir sonorament, amb nous arranjaments més enèrgics però sense enfosquir el protagonisme de la cantant, un ampli repertori que es va estendre a prop de l’hora i mitja. A més dels clàssics aliens allà allotjats i que va anar desgranant entre l’aplaudiment del públic –bastants pica-piques roquers com Enjoy the silence, de Depeche Mode, Highway to hell, d’AC/DC, o una insòlita versió en clau rumba flamenca de Miss you, dels Rolling Stones–, Bruni també va anar intercalant composicions del seu repertori més antigues.
Va oferir en total prop d’una vintena de temes, arrencant la vetllada amb Le chemin, a la que van seguir Crazy, Jimmy Jazz (dels Clash, i que va dir que la millor manera d’escoltar-la era “amb molta cervesa”) i Moon river (de la qual va assegurar que “és una de les cançons que més m’estimo”), que va interpretar asseguda al ritme d’acordió, violoncel i acústica, i evocant aquell Esmorzar amb diamants com Audrey Hepburn.
La també model i mare, a més d’esposa de Nicolas Sarkozy, va repassar la seva vida a còpia de cançons que l’han anat marcant,
com aquesta Dolce Francia que va interpretar en italià amb joiosa facilitat sobre un piano saltironant. Va tancar la nit davant d’un públic cada vegada més fred, fins al punt que dels dos bisos previstos sols va oferir un Un garçon triste,i després de dir que “el que vulgui anar-se’n ho pot fer”.
Però la jornada va tenir altres coses, com tornar a comprovar que el Festival Jardins de Pedralbes té alguns senyals en la seva idiosincràsia que el fan inconfusible. A més del seu comentat emplaçament en aquell petit i ordenat verger urbà, presenta des del primer dia una oferta gastronòmica de garantia i més o menys assequible. La gent que es va acostar a la desena de parades al village regentats per noms coneguts de la restauració local indicaven que la iniciativa va ben encaminada (tot d’un plegat, i sense cap rigor científic, les cues més prolongades es van veure davant Flash Flash, Mr Kao i Cruixent).
I afegit a això, una proposta musical que va més enllà de l’esperable. En aquest últim aspecte, aquest és el paper encomanat als concerts que s’ofereixen hora i mitja abans del principal, on l’organització del festival sempre ha procurat donar espai i oportunitat a noms emergents i/o prometedors de l’escena local i nacional.
Així, mentre que els artistes que constitueixen el cartell principal del festival són d’una popularitat indiscutible per satisfer un variat públic –Mariah Carey, Los Planetas, Woody Allen, Gilberto Gil, Ramon Mirabet, Izal, Beach Boys, Il Divo, Kraftwerk...–, els d’aquestes descàrregues musicals prèvies filen més fi. Intel·ligent política, sens dubte, per acostar a un públic insospitat les propostes musicals de noms sovint poc coneguts per a l’aficionat generalista: Exilio Tango, Luand, Pau Mainé Trio, Cronopios, Mavica, i també Tori Sparks, Caïm Riba, Marta Knight, Jordi Lanuza, Xavier Calvet o Joan Masdeu. Ahir a la nit els encarregats del preàmbul sonor van ser el duo format per Mirla Riomar i Marcel Vallès, que van oferir un agradable i contagiós còctel de jazz, soul i ritmes brasilers.
No va ser l’única proposta prèvia per a l’aficionat que feia temps o que tafanejava pel parc ja que al denominat escenari Banc Sabadell també va poder escoltar la veu de la barcelonina Jana Sirés, que va interpretar alguns talls del seu àlbum flamant Waterfall, en clau anglosaxona.
Els assistents, que van esgotar les gairebé 2.400 localitats, es van mostrar correctes i a voltes gèlids
El repertori va oferir nous arranjaments que donen més força a la seva veu