“Ha estat un temps prestat”
Els supervivents dels Estats Units del dia D honren els camarades caiguts
Bill Galbraith, de 95 anys, ho repeteix amb convicció: “Després de Normandia, tot el temps ha estat prestat. No vaig creure que en sortís amb vida”. Aquest paracaigudista del dia D va passar gairebé tres anys en un hospital d’Edimburg recuperantse de les greus ferides a una cama. A la capital escocesa va conèixer la futura esposa, amb qui va criar deu fills a Pasadena (Califòrnia).
–Què va pensar en les hores prèvies al salt sobre França?
–Vaig resar perquè Déu em perdonés pels meus pecats i pel que hagués de fer a la guerra.
Altres paracaigudistes van tenir menys sort. Alguns van caure sobre el mar, per error, i es van ofegar. La missió de Georges Ciampa era recollir els cadàvers i preparar-los per a la sepultura. “Utilitzàvem els mateixos paracaigudes com a mortalla”, afirma Ciampa, un altre dels
participants en una emotiva cerimònia d’homenatge als caiguts al cementiri americà de Collevillesur-Mer (gairebé 10.000 tombes), sobre Omaha Beach, la platja més sagnant del desembarcament.
Ciampa, que està a punt de complir 94 anys, insisteix que el treball d’enterramorts era dels pitjors. “Ningú no volia fer-ho”, recorda. Aquest veterà d’ascendència italiana es qualifica de “preocupat pel meu país”, a causa de la profunda divisió entre demòcrates i republicans. Votant convençut de Trump, creu que l’actual president “veu els problemes amb pragmatisme” i té un temperament semblant al del llegendari general George S. Patton. “La nostra economia va millor que mai –agrega–. Hi ha més negres treballant que mai, més dones treballant que mai”.
Jack Gutman, resident a Annaheim, a prop de Los Angeles, no pot reprimir les llàgrimes. A ell li ha tocat portar les flors a l’ofrena. “A molts dels que són aquí, els vaig veure morir”, xiuxiueja, girant la vista cap al mar de creus de marbre blanc. Gutman, de 93 anys, era infermer el 6 de juny del 1944. Després de la campanya de Normandia va gaudir d’un mes de permís a Nova York i després el van embarcar cap al Pacífic. “Soc dels pocs que van lluitar als dos teatres d’operacions”, destaca. Gutman va estar a la batalla d’Okinawa, que va ser una altra carnisseria. “Els japonesos disparaven a propòsit contra el personal mèdic, amb els cascos vermells, per baixar-nos la moral”, rememora.
Gutman no havia tornat mai a Normandia. Malgrat treballar com a humorista en sales de festa, el patiment el tenallava. Durant 66 anys va rebre teràpia per estrès posttraumàtic i va arribar a escriure un llibre sobre l’experiència. “Encara em pregunto per què vaig tenir jo sort i per què d’altres van morir –admet Gutman –. Potser la resposta està en què havia de tenir els meus tres fabulosos fills, cinc nets i dos besnets”.
Tampoc no havia tornat mai a Normandia Jake Larson, que va deixar la granja familiar a Minnesota –trenta vaques munyides a mà, sense aigua corrent ni electricitat a la casa– per anar a la guerra. Amb 96 anys i en cadira de rodes, encara que molt animat i xerraire, se sent desconcertat per la rebuda i per tanta premsa al seu voltant. “Soc l’home més afortunat del món! –exclama–. No vaig pensar mai que tornaria”.
Al demanar-li una anècdota feliç de la guerra, Larson no ho dubta: “Quan estàvem prenent Saint-Lô, a un granger se li va escapar una truja i ens va demanar ajuda. Imagini’s, quatre soldats americans perseguint una truja, ha, ha”.
“Fèiem servir els paracaigudes com a mortalla”, rememora George Ciampa, que recollia cadàvers