Podem, un diagnòstic
Temps difícils per a Podem. Fa cinc anys celebrava l’èxit a les eleccions europees. Pablo Iglesias feia discursos màgics que parlaven de la conquesta del cel. La seva fàbrica d’idees produïa definicions d’èxit, com “la casta”. Un corrent d’opinió que semblava incontenible saludava el nou partit com el gran descobriment de l’esquerra, cridat a tasques tan heroiques com canviar el sistema i desmuntar els tronats poders polítics i econòmics. Després va conquistar grans ajuntaments amb alcaldes i alcaldesses que vam convenir a anomenar “del canvi”. I, sense tenir responsabilitats al govern de l’Estat, va influir en els governants, obligats a canviar el seu discurs, i va provocar tempestes, algunes de pànic, al veterà Partit Socialista Obrer Espanyol.
Passat un lustre, tota aquella emoció apareix malferida. La foto dels fundadors és irreconeixible. La majoria de les confluències en què Podem va basar la seva implantació territorial s’han desenganxat per discrepàncies, desencants o baralles familiars. El poder municipal es desinfla, s’han perdut milions de vots i Ciutadans s’ha posat al davant al Parlament. I assistim al naixement d’un sector crític amb una importància numèrica que es desconeix, però és sorollós i fa esmenes a la totalitat. No és estrany que s’escampi una sensació de descoratjament, malgrat els esforços d’Iglesias per portar les seves idees polítiques al si del Consell de Ministres.
I tampoc no és estrany que tantes
El seu missatge es va quedar a la crisi mentre la societat va passar de la indignació a una certa satisfacció
veus facin Iglesias responsable de la crisi. Al cap i a la fi, han estat seus els errors que el mateix líder reconeix. Han estat seves les grans decisions. I ha estat seu tot el poder del partit. Però van ser aquestes les causes profundes? Aquest cronista creu que no. Galapagar ha fet molt mal, és indubtable. Íñigo Errejón s’ha emportat molts vots de Madrid. Es poden citar una dotzena d’errors i personalismes que, separats, no són decisius però junts disparen les alarmes. Tot i això, els autèntics problemes de Podem són uns altres.
Són, en primer lloc, que no es va acomodar al canvi social que va provocar la sortida de la recessió. El seu missatge es va quedar a la crisi econòmica mentre la societat va passar de la indignació a una certa satisfacció, almenys conformisme, i en aquest moment no demana polítiques que sonin a revolució. En té prou amb el que fa Pedro Sánchez: mantenir l’equilibri i tocar el ressort de la igualtat. I són, en segon lloc, que els votants de Podem són molt sensibles al que faci el PSOE. Entre tots dos hi ha un intercanvi de vots, com entre el PP i Ciutadans i Vox. El socialisme espanyol va patir les pitjors derrotes quan va aparèixer Podem. Quan el PSOE es recupera i el seu votant perdut torna a casa, li toca patir a Podem. Sumem aquestes dues circumstàncies i veurem que el problema no es resol ni amb Pablo Echenique ni amb la seva destitució.