Rebels sense armes
He vist i he sentit, a les televisions internacionals, nombroses informacions sobre guerres civils i grups rebels, armats com un veritable exèrcit. Cap notícia sobre judicis penals per rebel·lió contra la presidenta d’un Parlament o els membres d’un govern per desenvolupar les seves funcions polítiques.
El full de ruta que van iniciar els polítics catalans ha estat anunciat, amb transparència, a la societat espanyola, catalana i internacional. El final del trajecte cap a una república independent es deixava en mans d’una votació parlamentària. Tingueu present abans de tot que, segons molts organismes internacionals, l’opinió dels quals comparteixo, el referèndum unilateral no té encaix en una nació integrada en una institució supranacional, com la Unió Europea, a la qual hem cedit part de la nostra sobirania.
La reacció del sistema constitucional espanyol, posant en marxa els oportuns recursos d’inconstitucionalitat, es va ajustar a les previsions pròpies d’una societat democràtica i va aconseguir els seus objectius anul·lant les successives lleis i actes polítics en què es basava una hipotètica declaració d’independència. El 27 d’octubre del 2017, al mateix temps que la votació i proclamació truncada de la independència, el Senat, a instàncies del Govern central, va decidir aplicar l’article 155 de la Constitució, va assumir part de les competències de la Generalitat i va convocar eleccions, a les quals es van presentar i van ser elegits alguns dels que ara estan sent jutjats per rebel·lió.
Sorprenentment el fiscal general de l’Estat, el 30 d’octubre següent, posa en marxa una querella per delictes contra les institucions de l’Estat acusant els polítics i líders socials dels delictes de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència. El Tribunal Suprem acull el relat dels fets i inicia una causa penal en què acorda la presó preventiva dels, en aquest moment, acusats. A ningú
no el pot estranyar que la comunitat jurídica, nacional i internacional, hagi reaccionat amb una certa estupefacció i rebuig davant la criminalització d’un procés estrictament polític. No deixa de ser significatiu que el Govern espanyol hagi decidit enviar a l’estranger una legió de predicadors per convèncer els desencaminats, enganyats per la propaganda secessionista, de l’única veritat que s’obstinen a mantenir, contra la lògica i la raó.
La rebel·lió sempre s’ha caracteritzat per l’alçament violent de grups que, en tumult, aldarull o armats, assalten les institucions de l’Estat. El Codi Penal vigent trasllada la rebel·lió i sedició al títol dels delictes contra la Constitució i exigeix un alçament violent i públic, al marge i fora de les institucions, per aconseguir, entre altres finalitats, declarar la independència d’una part del territori de l’Estat. Una lectura rigorosa i estrictament ajustada als paràmetres que marca el dret penal només permet encaixar la rebel·lió en els supòsits en què la violència va acompanyada d’un assalt a la legalitat que costa de materialitzar sense usar o portar armes. Així ho ha considerat reiteradament la nostra jurisprudència en les poques ocasions en què, afortunadament, s’ha hagut de pronunciar.
Així es va decidir amb ocasió del cop fallit del 23 de febrer del 1981 i ho va reiterat el Tribunal Constitucional en la sentència que va dictar el 16 de desembre del 1987, quan va resoldre el recurs d’inconstitucionalitat presentat pels parlaments de Catalunya i el País Basc contra la modificació de l’article de la llei d’Enjudiciament Criminal que permet la suspensió de càrrec públic als processats per terrorisme o rebel·lió o pertinença a banda armada. Considera que el legislador equipara explícitament les bandes armades, el terrorisme i la rebel·lió. Declara, de manera inequívoca: “La rebel·lió és la més greu de les accions delictives susceptibles de ser realitzades, o intentades, per una banda armada. Per definició, la rebel·lió la du a terme un grup, que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional”. La llei qüestionada, segons l’intèrpret de la Constitució, equipara la integració en una organització rebel amb la integració en una banda armada. Les nostres lleis fan una equiparació constant entre bandes armades i elements terroristes i rebels.
Una lectura parcial i asistemàtica dels articles que regulen la rebel·lió ha portat alguns juristes de prestigi reconegut a considerar que és possible una rebel·lió sense armes, perquè a l’article que estableix les penes per als rebels s’hi diu que, si s’esgrimeixen armes o hi ha hagut combat, la presó s’eleva. Però una interpretació sistemàtica de tots els preceptes que s’integren dins el concepte de rebel·lió penal ens porten a la conclusió ineludible que es tracta d’un delicte que exigeix l’exhibició i l’ús d’armes. Castiga, com a autors, els caps i comandaments subalterns. Resulta si més no extravagant considerar caps o comandaments subalterns els membres d’un govern o els integrants de la Mesa d’un Parlament. Efectivament el legislador agreuja la pena si s’esgrimeixen, manegen o utilitzen armes, però no preveu una forma de rebel·lió manifestada a través de decisions polítiques o mitjançant l’exercici del dret a la protesta.
Els dubtes s’aclareixen amb la lectura dels articles següents, en què es castiga els que “sedueixin o reuneixin tropes o qualsevol altra classe de força armada per cometre el delicte de rebel·lió”. Als panegiristes de la rebel·lió sense armes el legislador els recorda que comet delicte el militar que no faci servir els mitjans al seu abast per contenir la rebel·lió en les forces al seu comandament. Finalment, la llei preveu els mètodes per fer front a la rebel·lió obligant l’autoritat governativa a intimar els revoltats que es dissolguin i retirin, una intimació que no serà necessària des del moment en què els rebels trenquin el foc.
El gran penalista alemany Claus Roxin ens recorda que el dret penal és el resultat d’una reflexió científica i relega a un pla secundari les construccions juridicistes i rígidament dogmàtiques. Resulta absolutament forçat i letal per al paper que s’adjudica al dret penal estendre el concepte de rebel·lió a esdeveniments d’inequívoc contingut polític en el transcurs dels quals han pogut tenir lloc desordres públics.
El mateix Tribunal Suprem, a l’hora de resoldre els recursos contra l’ordre de processament, reconeix i descobreix la seva inseguretat jurídica quan declara: “No és forassenyat sostenir, en
El legislador no preveu una rebel·lió manifestada a través de decisions polítiques o de l’exercici del dret a la protesta
aquest moment processal, que existeix un alçament”. El troba en la utilització, “de manera malintencionada”, d’un poder legislatiu conferit amb altres finalitats i molt diferents. La sala es justifica reconeixent que aquesta classe de conducta no és exactament igual al clàssic pronunciament militar, però la falta de similitud formal no impedeix la possibilitat de considerar-la una rebel·lió. Si a tot això hi afegim una injustificable i infundada presó preventiva, el mal causat ja és irreparable.
En definitiva, per alguns la rebel·lió sense armes és com la cervesa sense alcohol. És pràcticament aigua, però no deixa de contenir alguns insignificants grams d’alcohol. És possible que el paral·lelisme pugui resultar superficial, però, en qualsevol cas, val més no jugar amb les coses de beure. Sens dubte, resultarà perjudicial per a la salut democràtica del nostre país.