Apropiacionisme ets tu
Naixem amb música i morim amb música. Ho diu un mariachi al documental de Netflix sobre la gira llatinoamericana que els Rolling Stones van emprendre el 2016. Un tour que, per primera vegada en els seu cinquanta anys de trajectòria, portava la incombustible banda de rock a Cuba. En poques dates es donaven cita allà de sobte el Papa, Obama i els Stones, tots camí de l’illa de l’esperança. I a qui aclamaven mig milió de persones amb llàgrimes als ulls després de dècades de censura?
No es recorda mai prou que en les cançons del grup de Mike Jagger perviu, encara un segle després, el més gran autor i intèrpret de blues Robert Johnson, el veritable avi del rock, indomable fill de jornaler que es negava a fer-se malbé els seus dits de guitarrista treballant la terra al Mississippi. Sempre hi ha hagut qui ha acusat la banda britànica
d’apropiacionisme. Els Stones s’havien servit de l’art de la negritud. Ja se sap, el blues té més deutors que la Hisenda espanyola. I qui diu el blues diu el son cubà que Wim Wenders i Ry Cooder van treure a la llum en aquella joia cinematogràfica titulada Buena Vista Social Club. Són només un parell d’exemples de la desconfiança cap als qui amplifiquen un art fent ús del màrqueting.
El cas més recent és el de Rosalía i el flamenc. A l’estrena barcelonina de l’exitós El mal querer, en un atapeït Primavera Sound, no van faltar comentaris entre el públic en aquest sentit. Qui més qui menys considera just que des de la cultura flamenca –i gitana– se l’acusi d’intrusisme i apropiacionisme. Més encara, de “burlar-se de l’accent andalús” quan ella és catalana. S’ha escrit molt sobre aquesta qüestió des que la fama precedeix Rosalía. Arguments basats sobretot en la discriminació i l’exclusió social de la cultura que per tradició s’associa al flamenc, com si això donés dret a posar tanques al camp de la creativitat. Pitjor encara, com si hagués de pagar royalties tot i no haver-hi plagi.
L’apropiacionisme de Rosalía ho és, en tot cas, de ritmes molt barcelonins. Igual que Serrat va barrejar la rumba amb el jazz, la saeta o la chanson, Rosalía ha trobat la seva alquímia en el flamenc minimal mullat en trap i servit amb estètica poligonera i gestos devots. I la seva imatgeria tampoc no és menys barcelonina que la de Serrat, amb la tieta, la nòvia, el paleta, el Barça i el Betis a les seves cançons. L’art i l’apropiacionisme (o influència) han jugat sempre en un mateix tauler d’escacs. I l’únic censurable és que en aquesta partida l’art pateixi un escac i mat. Que cruixi... “como ese cristalito roto” de la cançó de la de Sant Esteve Sesrovires.