Epopeia o frustració
Les presses en la construcció d’un relat sobre el que ha passat a Catalunya des del 2012 són innecessàries, per no dir inútils, perquè falten les peces que completin el quadre del que per a uns serà una epopeia i per a d’altres una nova frustració. L’interès per tenir una certa idea del que ha passat es reflecteix en els molts llibres escrits sobre el procés per part de protagonistes, comentaristes, historiadors i periodistes.
Aquests esborranys a tall de pinzellades impressionistes i precipitades seran utilitzats per construir la història d’uns anys dominats obsessivament per les emocions de la política. Però el relat no està acabat, perquè el final és incert i perquè ningú no s’atreveix encara a reconèixer ni tan sols un petit error. Arribaran els historiadors i escriuran els seus primers esbossos per ser complementats i corregits en successives generacions per altres mirades que observaran el que està passant avui amb els ulls del futur. Veuran el quadre des de la distància i sabran calibrar totes les llums i ombres a l’observar desapassionadament el nostre actual moment històric.
Hi ha massa caps per lligar encara. La sentència del Tribunal Suprem serà la resposta de l’Estat a l’intent de secessió de l’independentisme català. El que no es pot afirmar, ara com ara, és que l’independentisme hagi guanyat aquesta batalla de confrontació amb l’Estat posant la democràcia per sobre de les lleis.
Una vegada li van preguntar al primer ministre Clemenceau què diria la història sobre la Gran Guerra (1914). “No ho sé –va contestar el polític francès–, però estic segur que no dirà que Bèlgica va envair Alemanya”. El que la història no dirà és que aquí no va passar res i que es tractava d’un assaig general per obtenir la independència amb somriures i manifestacions, amb la seguretat que una Espanya suposadament decrèpita i poc democràtica
El que no es pot afirmar, ara com ara, és que l’independentisme hagi guanyat la batalla a l’Estat
no podria aturar “la voluntat d’un poble”, l’eslògan que Artur Mas va utilitzar per perdre 12 dels 62 escons en les eleccions del 2012. Llavors va començar tot, quan el president Mas no va prendre nota de la derrota.
Els resultats d’aquella aventura estan a la vista de tots: una societat dividida, polítics a la presó i a l’estranger, un Govern inactiu que no rep ni és rebut per representants d’altres governs europeus i una gran incògnita sobre com recuperar l’estabilitat i el funcionament del Parlament.
Però sembla que el que es vol guanyar és el relat acollint-se a la cèlebre proposició d’Aristòtil que la ficció és més veritable que la història. Són les obres de Shakespeare, recorda Steiner, les que en bona mesura determinen el sentit d’Anglaterra i la interpretació del seu propi passat. No hi ha història formal que iguali la veracitat de Guerra i pau, de Tolstoi. Ni tampoc no és superable Vida i destí, de Vassili Grossman, o els Episodios nacionales, de Pérez Galdós.
El dubte que tinc és si de tot el que ha passat a Catalunya en els últims deu anys es podrà construir una ficció creïble. Han circulat massa mentides en totes direccions. S’acosta una altra frustració, em deia Albert Manent abans de morir.