Mossegar la poma
Tots els focus estan posats en el desenllaç dels acords que configuren el nou govern municipal de la ciutat de Barcelona, i hi ha raons de sobres ja que el que passi a la capital té transcendència molt més enllà del territori de Catalunya. L’alcaldia de Barcelona s’ha convertit en una qüestió d’Estat quan, després del recompte dels vots, el candidat més votat va ser Ernest Maragall. Per a alguns centres de poder, que un candidat independentista pugui ser el proper alcalde de Barcelona va encendre totes les alarmes.
Després d’una campanya agra en la qual tots els candidats es presentaven com la solució al desgovern d’Ada Colau i feien un balanç nefast de la seva gestió, la candidata de Barcelona En Comú ha tingut aliats inesperats proposant fórmules insòlites per mantenir-la al capdavant de l’Ajuntament. Manuel Valls, el candidat de Ciutadans que es va presentar com l’antagonista de Colau des que va trepitjar terra barcelonina amb el barret de candidat i a espatlles de l’establishment conservador de la ciutat, va trigar vint-i-quatre hores a oferir sense condicions el vot dels seus regidors per assegurar que l’alcaldessa a qui ha titllat de populista seguís en el càrrec juntament amb el partit socialista.
Aquesta setmana, Ada Colau i el seu espai polític han hagut d’esfullar la margarida, debatent-se entre un pacte diabòlic amb Jaume Collboni i Manuel Valls, un pacte molt complex amb Ernest Maragall o bé passar a l’oposició. És consubstancial als pactes que qualsevol dels escenaris tingui inconvenients, però agafar segons quin dels camins d’aquesta cruïlla comporta un alt risc polític davant els propis votants i en la definició dels grans blocs que avui hi ha a l’embolicada política catalana.
Si Ada Colau mossega la poma que li ofereix Manuel Valls, res tornarà a ser igual ni a Barcelona ni a Catalunya. Sembla evident a ulls de qualsevol analista
que la poma que ha ofert Valls a Ada Colau, com en el conte de la Blancaneus, no és tan dolça com aparenta. Té com a primer objectiu generar un greu conflicte en l’espai polític dels comuns, on a parts iguals estan dividits entre els que simpatitzen amb la causa independentista i els que la rebutgen. Però a més, quatre anys de govern són molt llargs quan hi ha propostes diametralment diferents entre els projectes de ciutat.
El resultat sortit de les urnes i les preferències manifestades pels votants semblen estar molt lluny d’un pacte que ajunti Colau i Valls. Barcelona ha estat sempre una ciutat que ha tingut clares majories progressistes, i és justament aquesta majoria la que ara mateix encarnen Ernest Maragall i Ada Colau. En el programa d’actuació municipal per a la legislatura segur que hi ha un gran nombre de coincidències i de diferències salvables, i en l’eix nacional també hi ha un denominador comú que connecta amb la immensa majoria de barcelonins que estan pel diàleg, el referèndum pactat i el rebuig de la repressió contra l’independentisme. Mossegar la poma que ofereix Valls només s’explicaria per una decisió tàctica per satisfer la fam en la immediatesa, però molt lluny d’una estratègia que pugui resistir el mitjà i el llarg termini. Acceptar els vots que ofereix Valls és el més semblant a enrocar els blocs quan més falta fa que s’estenguin ponts i complicitats entre espais polítics que saben molt bé que el tresor més preuat és la cohesió social i la convivència. Posar-se del costat d’aquells que han alimentat la confrontació i han menyspreat el diàleg sembla una fórmula massa insòlita. No es pot ser alcalde a qualsevol preu.
Més enllà de Barcelona, quan aixequem el focus, veiem encara més la necessitat de conciliar els resultats de la capital amb els del conjunt de Catalunya. En les eleccions municipals d’aquest 26 de maig passat, a Catalunya va guanyar Esquerra Republicana en nombre de vots i de regidors. A més de guanyar a Barcelona, el partit republicà va quedar segon a l’àrea metropolitana, aconseguint resultats històrics en municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cornellà o Sant Adrià de Besòs. I els partits independentistes van ser els més votats en 728 dels 948 municipis catalans, amb més de 6.300 regidors dels 9.000 en joc, això sense comptar les candidatures d’independents, que moltes engrossirien aquestes xifres.
Per la seva banda, Ciutadans només va aconseguir 178.330 vots a Catalunya, dels quals cent mil corresponen a Manuel Valls. Una altra vegada, zero alcaldies i prop d’un milió de vots menys del resultat històric que van aconseguir el 21-D a les eleccions convocades després de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Mossegar la poma que ofereix Ciutadans pot ser un greu error i, a diferència del que passa al conte, no acabarà amb final feliç.
Acceptar els vots que ofereix Valls és el més semblant a enrocar els blocs quan més falta fa que s’estenguin ponts