La victòria de Deng Xiaoping
El massiu moviment de protesta que va esclatar a la Xina la primavera del 1989, centrat a la plaça Tiananmen de Pequín, sembla haver estat una revolta anticomunista fracassada. Mentre es desenvolupava la brutal repressió del juny, Europa central guanyava llibertats polítiques; primer a Polònia i Hongria, i després a l’Alemanya de l’Est, Txecoslovàquia, Bulgària i (de forma violenta i bastant antidemocràtica) Romania. Menys de dos anys després, arran de la sobtada obertura de Mikhaïl Gorbatxov, queia la Unió Soviètica.
Aquestes revolucions democràtiques van seguir altres revoltes que uns anys abans havien exigit “poder per al poble” al nord-est i sud-est d’Àsia. Van ser temps feliços. Francis Fukuyama no era l’únic nord-americà que creia que la democràcia liberal havia triomfat per sempre. No hi havia alternativa al que es veia com la simbiosi natural entre el capitalisme i la societat oberta. Així que les classes mitjanes tinguessin llibertat econòmica, la democràcia autèntica s’imposaria. Hi havia tal sensació de triomf liberal postguerra freda que molts països occidentals, especialment els Estats Units, van considerar que ja no era necessària gaire regulació estatal que contingués els instints salvatges de la lliure empresa. I diversos evangelistes del neoliberalisme
van portar aquest missatge a l’Europa postcomunista.
La Xina semblava l’excepció. Juntament amb Cuba i Corea del Nord, va ser l’únic lloc on va prevaler el règim comunista. Però va ser realment una victòria per al comunisme? En realitat, el que va quedar intacte després de la matança de Tiananmen no va ser el comunisme, sinó el capitalisme autoritari en la versió de Deng Xiaoping. Occident havia elogiat Deng per renunciar a dècades d’aïllament maoista i obrir la Xina a l’economia mundial. Va alliberar l’empresa capitalista amb allò “que alguns s’enriqueixin primer”, frase que es va difondre en la forma d’“enriquir-se és gloriós”. Aquesta era la ideologia que calia defensar dels estudiants que protestaven contra la corrupció i exigien reformes polítiques. Per això per esclafar la revolta es van utilitzar tancs de l’Exèrcit Popular d’Alliberament. Va ser una resposta brutal, però com va dir un dels líders del partit: “Que els estrangers deixin d’invertir no és una cosa que em preocupi. Els capitalistes estrangers volen guanyar diners, i no abandonaran mai un gran mercat mundial com la Xina”.
La Xina no va mirar mai enrere (en sentit literal i figurat, perquè aquells fets són innominables). L’economia aviat va prosperar; i les classes urbanes educades de les quals havia sortit la majoria dels estudiants que van protestar el 1989 van rebre grans beneficis. Se’ls va oferir més o menys el mateix tracte que als ciutadans més adinerats de Singapur o fins i tot el Japó (encara que cap d’aquests països no és una dictadura): no us fiqueu en política, no qüestioneu l’autoritat de l’Estat, i nosaltres crearem les condicions perquè us enriquiu.
Fins i tot els joves xinesos instruïts avui tenen escàs o nul coneixement del que va passar fa trenta anys. I quan un estranger esmenta el tema, els que sí que ho saben solen reaccionar amb un nacionalisme irritable, com si parlar d’això fos senyal d’estar en contra de la Xina. Un sospita que aquesta actitud defensiva és resultat de la mala consciència: molta gent es va beneficiar amb un acord miserable.
El 2001, un any després de l’arribada al poder de Vladímir Putin a Rússia, vaig viatjar de Pequín a Moscou i vaig escriure un article on vaig comparar favorablement Rússia amb la Xina. Vaig donar per descomptat que anava camí de convertir-se en una democràcia oberta. Em vaig equivocar: Rússia va acabar sent un país més semblant a la Xina de Deng Xiaoping, encara que en una versió menys reeixida.
Una cosa similar va succeir als països centreeuropeus. El primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, ha estat el més sorollós ideòleg de la “democràcia il·liberal”, un sistema de domini opressiu que tot i així permet al capitalisme continuar prosperant. Els demagogs populistes de dreta europeus i nord-americans voldrien seguir el seu exemple. Com Donald Trump, són tots en una mesura o altra admiradors de Putin.
Ningú no va pensar que les coses serien així. Es va donar per establert que la democràcia liberal i el capitalisme eren inseparables. Ara sabem que no és així. És perfectament possible ser un empresari ric, o fins i tot un consumidor de classe mitjana adinerada, en un Estat que reprimeix les llibertats polítiques. Singapur era un exemple perfecte de capitalisme autoritari, però ningú no li va fer atenció. El moviment de protesta xinès del 1989 buscava aconseguir reformes democràtiques que garantissin la llibertat d’expressió i de reunió. El que va succeir després del seu aixafament indica que el capitalisme autoritari s’ha convertit en un model atractiu per a autòcrates de tot el món, fins i tot en països que fa trenta anys van aconseguir deslliurar-se del jou comunista. Els xinesos només es van avançar.
El que va quedar intacte després de la matança de Tiananmen no va ser el comunisme, sinó el capitalisme autoritari