Underground barceloní
Aquests dies s’ha parlat de la fuga dels arxius de l’underground barceloní a Santander, a la col·lecció Lafuente. No em sorprèn gens. Quan havies d’estudiar aquesta època sempre t’havies de buscar la vida perquè no hi havia col·leccions de res, enlloc. Els artistes estaven dolguts, les institucions no tenien diners ni projecte. Arriba un col·leccionista interessat i passa el que havia de passar. Ja anirem a investigar a Santander.
Darrere el foc d’encenalls de la polèmica hi ha el cor calent: què va significar l’underground de Barcelona? Alguns dels seus protagonistes diran que va ser el darrer gran moment, abans que tot anés de mal borràs i que no interessa parlar-ne perquè suposa remoure la política cultural del pujolisme. No dic que no. Però em sembla una explicació incompleta. En els darrers anys, s’han organitzat exposicions, s’han editat llibres i s’han recollit antologies, i res de tot això no ha engranat en el sistema cultural. Per què? D’entrada perquè vivim en una ciutat on no interessa gairebé res. Tant és la contracultura com el noucentisme, l’avantguarda o la generació dels cinquanta: les coses passen i deixen poca marca. Però també perquè aquest underground barceloní té algunes ombres. En primer lloc, l’ombra narcisista: “Quina gran època, com cardàvem i com ens drogàvem”, diuen els autobiògrafs. Però, a la gent
Enmig de la desfeta general, els creadors de l’underground van treballar, sobretot, gràcies als encàrrecs públics
que ve després, les drogues i les cardamentes dels altres no sempre els interessen. Sovint tens la sensació que els que ho escriuen ho escriuen per a ells. En segon lloc, els moviments alternatius que han vingut després no s’han reconegut en la contracultura. Els uns, perquè són activistes polítics i els atrauen més, malgrat tot, certs aspectes de l’antifranquisme. Els altres, perquè avorreixen Barcelona i s’identifiquen més amb el punk de finals dels setanta i començaments dels vuitanta. Hi ha un altre aspecte: la segona fase de la contracultura va fracassar estrepitosament. En la primera etapa tot anava amb una sabata i una espardenya i estava bé que fos així. En la segona, no es van poder crear circuits, una petita indústria cultural que permetés fer girar la roda. Les revistes (de moda, de còmics, de disseny) van tancar de seguida, no es va consolidar res. I, enmig de la desfeta general, els creadors de l’underground (i de la Barcelona del disseny, que hi anava al darrere) van treballar, sobretot, gràcies als encàrrecs públics. Com es pot ser underground i fer cartells, un logo o una mascota dels Jocs Olímpics? El moviment no va morir a causa del pujolisme, o no solament: van faltar plataformes, clients, empreses que permetessin crear de manera independent.
És la mateixa crisi, repetida, dels anys seixanta i del pop: surten uns artistes trencadors, no hi plataformes, i al cap de quatre dies acaben assimilats, treballant del que poden. Només se’n van salvar els artistes conceptuals, que tenien la feina a fora, i alguns dissenyadors carregats de talent.