“Pinto i faig el que vull. He creat un estil propi, sense patrons artístics”
D’ANDORRA A NOVA YORK I MIAMI, L’ART POLIFACÈTIC DE FLAVIO HA ARRIBAT ARREU. EN FORMAT DE QUADRE O SOBRE ROBA I COMPLEMENTS EN EDICIÓ LIMITADA. HA VESTIT CANTANTS I ARISTÒCRATES I HA COL·LABORAT EN TV I RÀDIO. TOCA TOTS ELS PALS, PERÒ SEMPRE A LA SEVA MANERA
Flavio Muñoz ha aconseguit un llenguatge pictòric i gràfic molt particular a partir de les pròpies vivències. Autodidacta en tots els camps en què es mou, l’únic referent que té és l’experiència personal. Per la seva professió, presta molta atenció al dia a dia de la moda, encara que, com tot, la interpreta al seu aire. És un creatiu individualista i subjectiu. Sense complexos ni miraments ètics o morals, segueix el camí que s’ha marcat, el d’una visió hedonista de la vida. La seva obra està lliure de tot lligam intel·lectual. Es desplega a la sensualitat, l’erotisme i tot el que sigui vivencial.
Des de la seva primera exposició el 2001 a Pyrénées, ha viatjat per a l’Art Now Fair de Miami, la Bridge Art Fair de Nova York i la Shanghai Art Fair, entre moltes altres ciutats. Ha creat també dissenys de roba, alguns per a la seva botiga, on combinava multimarques i dissenys propis. Va dissenyar la roba d’Eurovisió l’any 2009 per a la cantant i les coristes andorranes i vesteix diverses personalitats, com Sharon Corr (del grup The Corrs) o
la duquessa d’Alba, i per a diferents esdeveniments, com ara Starlite Marbella.
Com defineix la seva obra?
M’agrada que la meva obra faci somiar i riure la gent. Que, per un moment, desconnectin del món real i viatgin allà on els transmeti l’obra en si, sortint de la monotonia del dia a dia en què acostumem a viure tots.
És un artista polifacètic. D’on prové aquesta inspiració en tan diversos àmbits?
Ni l’he buscat ni l’he trobat. Des que tinc ús de raó he estat igual. Tinc alguns dibuixos fets de ben petit que són obres com les que estic pintant avui en dia. Amics de l’EGB, que actualment trobo per casualitat o que segueixen la meva obra, se sorprenen quan veuen les meves expos i en parlem, ja que em reconeixen en aquell nen de vuit anys, amb les mateixes inquietuds i caràcter.
Excuses per pintar o crear?
Cap. Qualsevol moment és bo per deixar sortir totes les inquietuds i tot el que penses o sents. Inclús si estic compartint una copa de vi amb amics, demano que continuïn però em poso a crear.
Què és el millor que li han dit sobre la seva obra?
Que realment pinto com vull, faig el que vull i he creat un estil totalment propi, sense patrons artístics.
Les seves obres són per compartir-les o per gaudir-les íntimament?
Són per compartir-les amb qui tu vulguis, però, realment, les gaudeixes tu mateix.
Com evoluciona l’art?
Amb tu mateix. L’art va evolucionant, igual que les persones van creixent i fent-se madures. Perquè, encara que jo segueixi una línia, l’art es va desenvolupant, al marge que te n’adonis o no.
Per què tants complements?
Perquè soc del parer que “més és més” i m’agrada portar qualsevol escena quotidiana a l’excés.
No pinta mai paisatges. Per què?
Perquè penso que la vida mateixa i l’obra són un paisatge.
Quin seria l’eslògan de la seva vida i obra?
La felicitat i la bellesa elevades a la quarta potència.
Quins referents artístics té?
Encara que sembli mentida, un dels meus referents és Velázquez. Tot i això, en art m’agrada pràcticament
tot. En moda, els clàssics: Pôiret, Chanel, Dior, Balenciaga… Sobretot, les coses ben fetes i de quan la moda representava una obra d’art per si mateixa, a diferència d’ara, que ja no es gaudeix d’aquells dissenys i teixits!
Quin color l’identifica?
No en tinc cap en concret. El cert és que m’encanten tots.
De quin color veu el món?
M’encantaria que fos de color blanc perlat, però per desgràcia és negre, o de tonalitats grises, segons els dies…
Què li queda per fer?
Moltes coses. Dues vides més, i encara em faltaria temps, ja que m’encanta viure cada moment de la vida com si fos el més especial del món.
L’èxtasi?
Què és, això? Ha, ha, ha! Els bons moments, els mitjanets i els dolents, ja que qualsevol moment de la vida en què tinguis una sensació i no passi desapercebuda té el seu èxtasi!
Xafarderia o good news?
Ha, ha! M’encanta la xafarderia! És més banal i et distreu més de la realitat. Per tant, és més divertida i més inspiradora per a la meva obra i per a mi mateix, per evadir-te de la realitat. Déu ha sigut llest i no m’ha donat calés, perquè, si no, viuria en un món paral·lel. De fet, sense tindre’n ja hi visc!
Quin tema o tendència no domina?
Molts, perquè al meu cap només hi entra el que realment m’atrau. El que no m’interessa, o en desconnecto ràpid o m’ho invento. Un detall: el psicòleg em va dir que no anés a museus i que no llegís, perquè tinc tantes coses dins meu que m’angoixa absorbir encara més informació… Llegeixo un llibre i a la tercera pàgina ja estic inventant la història. L’Óscar, la meva parella, sempre em regala llibres de fotos…
A qui pinta, a qui li agrada o a qui li desagrada?
A tothom. A qui no m’agrada ja ni m’ho plantejo. La vida és massa curta per fer el que no desitges. En els quadres per encàrrec, gaudeixo molt. Quan el destinatari veu l’obra, nota que s’hi plasma la seva persona amb el meu estil, que no és realista. Però s’hi veuen totalment reflectits, perquè noten la seva essència, i això m’omple molt.
Bogeria o realitat?
Indubtablement bogeria, encara que amb una guspira de realitat sana.
Té anècdotes d’alguna expo?
A Nova York, va venir a veure la meva obra la Jane Seymour i jo no sabia qui era, i parlant amb ella li vaig dir que em recordava l’actriu de la sèrie de la Doctora Quinn, i ella es va posar a riure… Tonto de mi! Tots els fotògrafs fent la seva feina i jo apartant-me de vergonya.
L’obra de Flavio no té complexos ni miraments. Està lliure de qualsevol lligam intel·lectual i transmet una visió hedonista de la vida
“Els meus referents de disseny són els clàssics com Chanel o Dior, coses ben fetes de quan la moda representava una obra d’art per si mateixa”