“La vida no té sentit, tu dones sentit a la teva vida”

No importa la meva edat, no som ni cos ni ment. Visc al Brasil i al món. Solter. Sense fills. Volem la pau però no fem res per canviar les estructures que regulen les relacions. El món hauria de ser un, sense fronteres. Hi ha prou riquesa perquè tots visquem bé. No tinc creences

Quina és la seva pregunta?

Qui ets tu?, en això es basa tot. Cal deslliurar-se de la idea que som el que pensem. No som la ment ni el cos.

Què som?

Som consciència. La consciència és al darrere de tot, darrere del cos i de la ment; no és una cosa que cal assolir, ja hi és. Quan deixes d’argumentar conceptes i de donar contingut a allò que no ets, apareix el silenci.

Sense pràctica?

El silenci és notori quan simplement no penses. El silenci és la mort d’aquest que està buscant constantment respostes. Despertar és transcendir el mico que hi ha en tu.

No som el personatge.

Només cal anar cap a dins i respondre a la pregunta qui sóc? per adonar-te que no ets una dona, que no sents l’edat, que no pertanys a un lloc, ni a un temps. És una experiència clara.

I esmunyedissa.

Perquè ens identifiquem amb la forma, com si fóssim el cos que habitem, les robes que vestim, els amics que freqüentem, la feina que fem, la casa que tenim...

Mirar endins és no saber.

Sí, és mirar enlloc. La consciència és silenci i buit. Tot el que ve a la teva ment pertany al passat, és el que et van ensenyar, el que et van dir que eres, i és el que la teva ment actualitza una vegada i una altra.

...

Mirar cap a dins és tallar aquest vincle amb el passat i el futur, és adonar-te que en realitat tu no saps res.

Fa vertigen.

No saber és aterridor perquè ens identifiquem amb la ment, creiem que som la ment. Jo proposo que t’obris a la possibilitat que no saber sigui una alternativa per ser feliç. Deixa anar.

Proposa de viure en el buit?

Sí, almenys un minut al dia des d’ara mateix: atura’t, pregunta’t qui ets i observa que no hi ha resposta, només silenci. Per mantenir aquesta flama encesa ni et jutgis, ni jutgis els altres. I no t’enorgulleixis.

Sense expectatives?

Pensem que quan comprenguem tota la inconsciència del nostre petit ser, quan aconseguim millorar-lo, ens tornarem més conscients, però per ser consciència el teu focus ha de ser immediat.

Ara i aquí.

Esclar, perquè el que som en realitat no té relació amb el temps, encara que la majoria de les propostes de realització sempre succeeixen després. Les religions o la psicologia proposen una meta.

Exacte, en la ment el cel ve després, el paradís s’esdevindrà després. Sense la meta del paradís no hi ha infern.

Doncs estem plens de metes.

Són il·lusions. Si obres les mans i deixes anar les metes, acceptaràs el buit d’aquest instant. No sabem per què som aquí, ningú no ho sap. No sabem res!

...I totes les metes venen de la ment.

Per això busquem i busquem...

No existeix una ment quieta. Ment és soroll. La ment no observa, jutja. Si no entres en aquesta paranoia d’aquietar la ment, percebràs que el silenci és abans, durant i després del soroll de la ment, n’hi ha prou amb aprofundir la teva percepció.

Però per arribar a la il·luminació vostè va utilitzar eines com la lògica, la meditació i la psicologia transpersonal.

I cap no em va servir, perquè ja som consciència. Al final descobreixes que no havies d’anar enlloc. La meva proposta és molt destructiva perquè has de descobrir que tot el que penses no existeix, i hi ha molta resistència.

És un gust conèixer, comprendre, pensar...

Sí, això és fantàstic: jugar amb la teva ment.

La ment és una eina útil.

Infinitament, tant per a la destrucció com per a la creativitat. Si poguéssim utilitzar la ment per a la creativitat deixaríem d’estar en guerra amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Això implica oblidar-se d’un mateix?

La idea d’un mateix és molt miserable i estreta. Si comprenem que tot està contingut en el silenci, comprenem que l’altre soc jo; llavors de manera natural la riquesa d’aquest món es distribueix. El problema és que la consciència ha estat estretida de tal manera que patim, hem de tornar-la a obrir. El món el governa el lucre.

Quina necessitat té la consciència de crear un cos?

El cos és un instrument per sentir el món, per gaudir-ne: respirar, escoltar, mirar, sentir... són una experiència mística, i això no ho hem après encara perquè estem aferrats a conceptes mentals que no funcionen.

Si tot és gaudi, quina és la nostra responsabilitat respecte als altres, al món?

Llibertat requereix responsabilitat total.

Quin sentit té la vida?

La vida no té sentit, tu dones sentit a la teva vida.

N’hi ha molts que cerquen per a ells.

La il·luminació no és la conseqüència d’un desig, és una comprensió que va destruint la idea del jo.

I si concloc: soc consciència pura, en això em quedo.

Si algú diu que s’ha il·luminat i es queda com una ameba està equivocat, perquè la consciència vol ballar, vol crear i compartir.