Es­pa­nya afron­ta amb am­bi­ció el Mun­di­al de fut­bol fe­me­ní

Vint-i-qua­tre se­lec­ci­ons es dis­pu­ten el tron in­ter­na­ci­o­nal a par­tir d’avui a Fran­ça

La Vanguardia (Català) - - PORTADA - Bar­ce­lo­na

Fran­ça i Co­rea obri­ran aquest ves­pre a Pa­rís el Mun­di­al de fut­bol fe­me­ní, en què 24 se­lec­ci­ons es dis­pu­ta­ran el tron in­ter­na­ci­o­nal. Es­pa­nya, que s’es­tre­na de­mà con­tra Sud-àfri­ca, afron­ta la ci­ta amb am­bi­ció re­no­va­da.

La llar­ga es­pe­ra s’ha aca­bat. Ha ar­ri­bat l’ho­ra de sor­tir al camp i gau­dir del Mun­di­al, un es­de­ve­ni­ment únic en què Alexia Pu­te­llas (Mo­llet del Va­llès, 1994) té di­po­si­ta­des mol­tes es­pe­ran­ces per créi­xer com a fut­bo­lis­ta. Fri­so­sa pel de­but (“tinc ga­nes que co­men­ci de se­gui­da”), se­rà una de les grans es­tre­lles de la se­lec­ció es­pa­nyo­la al tor­neig que es dis­pu­ta a Fran­ça.

Vos­tè ja va ser fa qua­tre anys al Mun­di­al del Ca­na­dà. Qui­nes són les di­fe­rèn­ci­es res­pec­te a la si­tu­a­ció ac­tu­al? Com­pa­rat amb l’an­te­ri­or, la pre­pa­ra­ció amb què ar­ri­bem a aquest Mun­di­al no hi té res a veu­re. Ara es­tem molt més ben en­tre­na­des i a més hem ad­qui­rit un grau d’ex­pe­ri­èn­cia clau, grà­ci­es en part al ni­vell dels par­tits in­ter­na­ci­o­nals que hem ju­gat. Al fi­nal ai­xò es veu re­flec­tit en els re­sul­tats.

Ha can­vi­at molt Alexia Pu­te­llas des d’ales­ho­res...

El del Ca­na­dà era el meu pri­mer Mun­di­al. Era molt jo­ve, no­més te­nia 21 anys. Po­dria dir que pràc­ti­ca­ment no era cons­ci­ent del que es­ta­va pas­sant. Ara sí que en soc, i per ai­xò in­ten­to apro­fi­tar al mà­xim ca­da mo­ment. He cres­cut en tots els as­pec­tes. Mi­ro de ser mi­llor a ca­da en­tre­na­ment per­què qu­an ar­ri­bi l’ho­ra [la ci­ta mun­di­a­lis­ta] pu­gui do­nar el mi­llor de mi so­bre el camp.

Fa temps es va pro­cla­mar cam­pi­o­na d’Eu­ro­pa du­es ve­ga­des amb Es­pa­nya sub-17 (2010 i 2011). Per què cos­ta d’ar­ri­bar lluny amb l’ab­so­lu­ta? Ara ens hem acos­tu­mat a veu­re les ca­te­go­ri­es in­fe­ri­ors ar­ri­bar a fi­nals i fins i tot gua­nyar-les. Ens sem­bla gai­re­bé nor­mal. En­ca­ra que si­gui en un grau in­fe­ri­or, tam­bé pas­sa una co­sa sem­blant amb la se­lec­ció ab­so­lu­ta. Fins no fa gai­re, per exem­ple, te­ní­em di­fi­cul­tats per clas­si­fi­car-nos per a les fa­ses fi­nals; en can­vi, si ara no ho fés­sim se­ria una de­cep­ció. Hem pas­sat d’una pre­sèn­cia oca­si­o­nal d’Es­pa­nya a un fet ha­bi­tu­al. És un pro­cés. El se­güent es­glaó ha de ser ar­ri­bar a una fi­nal d’un tor­neig im­por­tant.

És un es­glaó molt alt?

Si li soc sin­ce­ra, par­lar de fi­nals ara no és ser gens re­a­lis­ta. Hi ha se­lec­ci­ons que són fa­vo­ri­tes i que ens por­ten anys d’avan­tat­ge per l’apos­ta que hi ha ha­gut pel fut­bol fe­me­ní als seus pa­ï­sos. Es­tem més a prop, pe­rò en­ca­ra ens que­da un tros.

Què ha d’es­pe­rar l’afi­ció, doncs?

La gent pot es­tar se­gu­ra que l’equip com­pe­ti­rà. A par­tir d’aquí hi in­flui­ran molts fac­tors: de ve­ga­des ne­ces­si­ta­rem aque­lla mi­ca de sort, d’es­tar en­cer­ta­des de ca­ra a por­ta. Per­què ai­xò pas­si se­rà fo­na­men­tal cre­ar mol­tes oca­si­ons de gol. Tam­bé ens aju­da­rà a avan­çar si som capa­ces de man­te­nir la por­te­ria a ze­ro.

Aquest es­tiu les ob­ser­va­ran molts ulls.

Pel que te­nim en­tès, els mit­jans te­nen la in­ten­ció de do­nar-nos mol­ta visibilita­t. No­sal­tres tam­bé hi tin­drem part de res­pon­sa­bi­li­tat per­què si els re­sul­tats no són al camp ser­vi­rà de poc. A es­ca­la me­di­à­ti­ca és molt im­por­tant que se’ns tin­gui en comp­te, pe­rò cal­drà ali­men­tar­ho amb re­sul­tats. Una co­sa sen­se l’al­tra no s’en­ten­drà.

Per què creu que l’eclo­sió del fut­bol fe­me­ní ha ar­ri­bat ara i no abans? La so­ci­e­tat hi té molt a veu­re, en ai­xò. L’em­po­de­ra­ment de la do­na els úl­tims anys ha fet que ens es­ti­guem acos­tant al lloc que ens me­rei­xem. Al fi­nal és una qües­tió his­tò­ri­ca. Per des­grà­cia sem­pre hi ha ha­gut aques­ta desi­gual­tat en so­ci­e­tats que s’han ca­rac­te­rit­zat per ser mas­clis­tes. De mi­ca en mi­ca, la igual­tat en­tre ho­mes i do­nes s’apro­xi­ma més. S’ha d’en­ten­dre que es­tem par­lant de per­so­nes, in­de­pen­dent­ment del se­xe que tin­guem. Hau­ria d’ha­ver es­tat ai­xí des de sem­pre.

Qui­nes són les me­tes del fut­bol fe­me­ní per ar­ri­bar a a aques­ta desit­ja­da igual­tat? Cal co­men­çar, so­bre­tot, per ga­ran­tir les ma­tei­xes opor­tu­ni­tats: que un nen i una ne­na tin­guin la pos­si­bi­li­tat

“Ja ens hem acos­tu­mat a es­tar en els grans tor­ne­jos; el se­güent es­glaó ha de ser una fi­nal”

de ser el que vul­guin ser, en aquest cas fut­bo­lis­tes.

No es trac­ta, doncs, no­més de di­ners.

No­sal­tres som cons­ci­ents que les xi­fres que es mo­uen en el fut­bol mas­cu­lí són es­tra­tos­fè­ri­ques. Qu­an par­lem d’igual­tat ni de bon tros vo­lem dir que ens pa­guin el ma­teix. Par­lem de te­nir els mit­jans ne­ces­sa­ris, d’ajuts per­què les fut­bo­lis­tes pu­guin ser més bo­nes si aques­ta és la se­va vo­lun­tat. Òb­vi­a­ment re­cla­mem un sou dig­ne per po­der viu­re d’ai­xò i no ha­ver de de­pen­dre d’al­tres fei­nes que ens tre­guin temps que po­dem de­di­car a ser més bo­nes ju­ga­do­res. Al cap i a la fi, és el que es re­cla­ma i es­pe­ro que es­ti­guem a prop d’acon­se­guir-ho.

Per ai­xò és tan im­por­tant el con­ve­ni col·lec­tiu per al fut­bol fe­me­ní a Es­pa­nya. Es­clar. Hem d’ar­ri­bar a un acord com més avi­at mi­llor. He de dir que en el meu cas tots els re­qui­sits es com­plei­xen, pe­rò per des­grà­cia hi ha com­pa­nyes que no po­den dir el ma­teix. A mi m’agra­da­ria que to­tes tin­gues­sin les ma­tei­xes opor­tu­ni­tats que jo de sen­tir-se ai­xí, fut­bo­lis­tes al cent per cent. A més, en el fu­tur no se sap mai. Es­pe­ro po­der es­tar molts anys al Bar­ça, pe­rò si un dia de­ci­dis­sin pres­cin­dir de mi m’agra­da­ria gua­nyar-me la vi­da on si­gui de ma­ne­ra dig­na.

Qui­na opi­nió li me­reix que la Pi­lo­ta d’Or Ada He­ger­berg ha­gi de­ci­dit no anar al Mun­di­al? No hi he par­lat ni en sé els mo­tius exac­tes, pe­rò pel que tinc en­tès va de­ci­dir dei­xar d’anar amb No­ru­e­ga per les desi­gual­tats en el trac­te i els mit­jans en­tre do­nes i ho­mes. Ara se’ls pa­ga el ma­teix qu­an de­fen­sen la sa­mar­re­ta de l’equip na­ci­o­nal. No soc nin­gú per dir si va fer bé o mala­ment, pe­rò sens dub­te que jo ho hau­ria fet d’una al­tra ma­ne­ra: hau­ria par­lat amb les me­ves com­pa­nyes abans per veu­re si te­ni­en la ma­tei­xa sen­sa­ció que jo. I a par­tir d’aquí, com es va fer amb aques­ta se­lec­ció fa qua­tre anys des­prés del Mun­di­al del Ca­na­dà, tre­ba­llar en grup.

“No vo­lem els di­ners dels ho­mes; vo­lem te­nir els ma­tei­xos mit­jans i les ma­tei­xes opor­tu­ni­tats”

MATTHIAS HANGST - FIFA / GETTY

La il·lu­sió d’un Mun­di­al Alexia Pu­te­llas té di­po­si­ta­des mol­tes es­pe­ran­ces a créi­xer com a fut­bo­lis­ta aquest es­tiu a Fran­ça

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.