Rosa Martínez
COMISSÀRIA D’ART
Sota el títol En el nom del pare, el Museu Picasso inaugura una estimulant exposició comissariada per Rosa Martínez que reuneix una desena d’artistes espanyols que revisen el llegat estètic i ideològic de Picasso.
“Picasso és una figura paterna per estimar, per conviure o per combatre”, diu Rosa Martínez
El 1945, el mateix any que Picasso es va afiliar al Partit Comunista Francès, l’FBI va clavar els ulls en l’artista, que ja no es va desempallegar de la condició de sospitós fins que va morir, el 1973. Al llarg d’aquestes tres dècades, Picasso va ser objecte de desenes d’informes secrets, i el contingut d’una bona part d’aquells informes, una vegada desclassificats, continua sepultat sota les guixades del mateix FBI. “Però, malgrat tot, són importants, perquè el que podem llegir entre línies parla d’un dels aspectes més desconeguts o menys comentats de Picasso, la seva generositat, la seva implicació política o la seva col·laboració amb els exiliats espanyols”, apunta l’artista Daniel G. Andújar, que ha desplegat els 196 documents a Guernica. Picasso
comunista, una obra que pertany a la col·lecció del Reina Sofia i que ara forma part d’En el nom del pare, una exposició que aplega obres d’una desena d’artistes espanyols que revisiten estèticament i ideològicament l’herència de Picasso des d’una mirada respectuosa però crítica i desacomplexada.
“Picasso és una figura paterna per estimar,per conviure o per combatre críticament”, diu Rosa Martínez, comissària d’una mostra que ha omplert de vibracions i retalls de vida les parets i sales del museu. Perquè En el nom del pare, que s’inaugura avui a la sala Mauri de la planta baixa (fins al 24 de setembre), també es cola al recorregut de la col·lecció permanent, mitjançant una sèrie d’intervencions “en tres obres clau del llegat de Picasso a la ciutat el 1968”. Martínez es refereix a la sala de Los pichones, que per a Picasso eren símbol de joie de vivre, la felicitat, la voluptuositat mediterrània, on ara penja Paloma de la guerra, de Pilar Albarracín, amb una bala subjecta al bec que ens recorda que “la guerra no s’acaba mai i que la indústria de la mort continua existint”.
Las meninas són visitades per tota la família d’Enrique Morente, protagonistes d’una poètica i emocionant performance que va tenir lloc el 27 de maig al museu, Compases,
silencios y libertad, de què es mostra per primera vegada al públic el seu registre videogràfic, mentre a la planta baixa, presa d’un fil invisible, gira sobre si mateixa l’americana pintada a mà per la seva vídua, Aurora Carbonell:
uns ulls picassians a l’esquena i el rostre d’un dels estudis per a Les
senyoretes d’Avinyó al costat de la
solapa.
Unes senyoretes, les prostitutes que l’artista freqüentava a Barcelona, que Martínez connecta aquí amb les quatre prostitutes addictes a l’heroïna que Santiago Sierra va pagar per deixar-se tatuar una línia horitzontal a l’esquena, “qüestionant la puresa formal del minimalisme amb les formes d’explotació serialitzada del capitalisme”. La mostra també inclou l’original del cartell de Miquel Barceló per a la cursa del 25 de setembre del 2011 a la plaça Monumental, l’última abans que es fes efectiva la prohibició de les curses a Barcelona. I un minotaure en posició fetal que Tania Berta Judith va brodar en un llençol heretat de les dones de la seva família i amb què sembla capgirar aquell Picasso símbol per antonomàsia del patriarcat.
Cristina Lucas estén un fil invisible al Gernika amb España y el
Rif, un mapa brodat en una tela de gavardina on documenta tots els bombardejos aeris sobre la Península i el nord del Marroc i que forma part del seu projecte de documentar tots els Gernika del món, una instal·lació multimèdia de sis hores encara incompleta. I Elo Vega i Rogelio López Cuenca adverteixen des d’un aparador que dona al carrer de la mercantilització de la marca Picasso mitjançant centenars de figures d’un Picasso caganer que ho transforma tot en or. Un dels moments més emocionants de la mostra, i que mereix una visita reposada, és el registre videogràfic de l’acció que, dins del projecte Els altres invisibles , va protagonitzar Eulàlia Valldosera davant el retrat de Jacqueline Roque: ella mateixa, en un exercici d’autohipnosi, convertida en antena i deixant el seu cos i la seva veu a la memòria del quadre. També de Valldosera és la instal·lació We are
all one body, inclosa dins de la col·lecció permanent.