La veu del flamenc
Miguel Poveda, cantaor, actua avui a Barcelona
El cantaor Miguel Poveda repassa els seus trenta anys de trajectòria musical i analitza la situació del flamenc, abans de tornar als escenaris barcelonins en el nou Caixabank Polo Music Festival.
El cantaor Miguel Poveda torna als escenaris barcelonins, gaudint dels seus trenta anys de carrera musical. Ho fa en el marc del nou CaixaBank Polo Music Festival, on aquesta nit (21.30 h) oferirà una panoràmica del seu repertori acompanyat d’un macrogrup dirigit per Joan-Albert Amargós.
El qui vagi aquesta nit a escoltar-lo, què s’hi trobarà?
Aquest és un concert de celebració dels meus trenta anys en la música, anant al punt de partida. Està dividit en diversos blocs. S’obre amb l’inici dels meus gustos musicals, sense prejudicis i amb tota l’honestedat i veritat per mostrar un recull de cançons que em van commoure de petit: les cançons de Bambino, de Chiquetete, de Los Chichos, de Tijeritas... Són com els records del barri de la meva infantesa per obrir una mica el racó dels meus primers records amb la música. Per descomptat, hi haurà un bloc de flamenc tradicional, en què deixo un marge per a la improvisació, i després alguns moments puntuals de la meva carrera en què he cantat en català, he cantat alguna copla i, per descomptat, he cantat a la poesia, en aquest cas a Federico.
Tres vegades a Barcelona en un any: Jardins de Pedralbes, Liceu i ara...
Barcelona és una mica com casa meva i, si et truquen, com és el cas, com no has d’anar-hi. Doncs hi vaig i em canto a sobre. Estaré amb el mestre, amb Amargós, amb el bateria Manuel Reina, que és fill d’un dels components de Triana... En total serem uns catorze. Aquesta vegada mirarem que el que soni en directe s’assembli tant com sigui possible al que sona a l’àlbum El temps passa volant.
Digui’m un virtut de Joan-Albert Amargós.
És camaleònic. Té aquella capacitat d’aglutinar tant coneixement, tantes formes expressives, i d’adaptar-se a totes amb un excel·lent.
Com el va conèixer?
Al Taller de Músics, el 96 o el 97 aproximadament, em van proposar de fer un duet amb ell per homenatjar Manolo Caracol. I després hem continuat fins que per a mi s’ha tornat imprescindible.
Els palos flamencs tradicionals són els que s’han convertit en la columna vertebral de la seva carrera. És paradoxal? És lògic que hagi estat així. El flamenc té una força enorme i, al cap i a la fi, el flamenc és el que jo escoltava en les penyes flamenques. Aquest recull de cançons el que va fer va ser obrir una porta per ensenyar-me el camí del que realment és; és a dir, una música molt més rica i universal en tots els aspectes. I quan vaig traspassar aquesta porta, em vaig adonar que el meu lloc era aquest. Com que soc inquiet, però, he anat sortint per participar en altres projectes.
Quan va decidir decantar-se pel flamenc, va ser com anar una mica contra corrent, oi? Sí, pot ser. No era el més comercial, però a mi m’enriquia l’ànima i l’esperit, i la veritat és que no he pogut triar més bon camí que aquest. A més, és una de les músiques més boniques del món, amb la qual a més puc comunicar amb la gent.
El flamenc viu un moment dolç, ara?
Quan vaig començar en això del flamenc, recordo molta gent gran i grans capos al meu voltant, i em sentia com mig sol davant de tanta bèstia artística. La majoria se n’ha anat anant, i em podia haver quedat bastant sol, però tot i això avui dia miro al meu voltant i veig bastanta gent jove amb una saviesa que per a mi també són com els meus mestres: Israel Fernández, Argentina, el Niño de Rancapino, María Terremoto, José Reyes, Quico Peña, que canten com si fossin vells en el bon sentit de la paraula. I això és una gran alegria, sobretot davant dels pessimistes que diuen que això del flamenc s’acaba. Ha de ser una alegria i un orgull per a tothom.
VENDA D’ENTRADES A