La veu del fla­menc

Mi­guel Po­ve­da, can­ta­or, ac­tua avui a Bar­ce­lo­na

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - Bar­ce­lo­na

El can­ta­or Mi­guel Po­ve­da re­pas­sa els seus tren­ta anys de tra­jec­tò­ria mu­si­cal i ana­lit­za la si­tu­a­ció del fla­menc, abans de tor­nar als es­ce­na­ris bar­ce­lo­nins en el nou Cai­xa­bank Po­lo Mu­sic Fes­ti­val.

El can­ta­or Mi­guel Po­ve­da tor­na als es­ce­na­ris bar­ce­lo­nins, gau­dint dels seus tren­ta anys de car­re­ra mu­si­cal. Ho fa en el marc del nou Cai­xa­Bank Po­lo Mu­sic Fes­ti­val, on aques­ta nit (21.30 h) ofe­ri­rà una pano­rà­mi­ca del seu re­per­to­ri acom­pa­nyat d’un ma­cro­grup di­ri­git per Jo­an-Albert Amar­gós.

El qui va­gi aques­ta nit a es­col­tar-lo, què s’hi tro­ba­rà?

Aquest és un con­cert de ce­le­bra­ció dels meus tren­ta anys en la mú­si­ca, anant al punt de par­ti­da. Es­tà di­vi­dit en di­ver­sos blocs. S’obre amb l’ini­ci dels meus gus­tos mu­si­cals, sen­se pre­ju­di­cis i amb to­ta l’ho­nes­te­dat i ve­ri­tat per mos­trar un re­cull de can­çons que em van com­mou­re de pe­tit: les can­çons de Bam­bi­no, de Chi­que­te­te, de Los Chic­hos, de Ti­je­ri­tas... Són com els re­cords del bar­ri de la me­va in­fan­te­sa per obrir una mi­ca el ra­có dels meus pri­mers re­cords amb la mú­si­ca. Per des­comp­tat, hi hau­rà un bloc de fla­menc tra­di­ci­o­nal, en què dei­xo un mar­ge per a la im­pro­vi­sa­ció, i des­prés al­guns mo­ments pun­tu­als de la me­va car­re­ra en què he can­tat en ca­ta­là, he can­tat al­gu­na co­pla i, per des­comp­tat, he can­tat a la po­e­sia, en aquest cas a Fe­de­ri­co.

Tres ve­ga­des a Bar­ce­lo­na en un any: Jar­dins de Pe­dral­bes, Li­ceu i ara...

Bar­ce­lo­na és una mi­ca com ca­sa me­va i, si et tru­quen, com és el cas, com no has d’anar-hi. Doncs hi vaig i em can­to a so­bre. Es­ta­ré amb el mes­tre, amb Amar­gós, amb el ba­te­ria Ma­nu­el Rei­na, que és fill d’un dels com­po­nents de Tri­a­na... En to­tal se­rem uns ca­tor­ze. Aques­ta ve­ga­da mi­ra­rem que el que so­ni en di­rec­te s’as­sem­bli tant com si­gui pos­si­ble al que so­na a l’àl­bum El temps pas­sa vo­lant.

Di­gui’m un vir­tut de Jo­an-Albert Amar­gós.

És ca­ma­le­ò­nic. Té aque­lla capa­ci­tat d’aglu­ti­nar tant co­nei­xe­ment, tan­tes for­mes ex­pres­si­ves, i d’adap­tar-se a to­tes amb un ex­cel·lent.

Com el va conèi­xer?

Al Ta­ller de Mú­sics, el 96 o el 97 apro­xi­ma­da­ment, em van pro­po­sar de fer un du­et amb ell per ho­me­nat­jar Ma­no­lo Ca­ra­col. I des­prés hem con­ti­nu­at fins que per a mi s’ha tor­nat im­pres­cin­di­ble.

Els pa­los fla­mencs tra­di­ci­o­nals són els que s’han con­ver­tit en la co­lum­na ver­te­bral de la se­va car­re­ra. És pa­ra­do­xal? És lò­gic que ha­gi es­tat ai­xí. El fla­menc té una for­ça enor­me i, al cap i a la fi, el fla­menc és el que jo es­col­ta­va en les pe­nyes fla­men­ques. Aquest re­cull de can­çons el que va fer va ser obrir una por­ta per en­se­nyar-me el ca­mí del que re­al­ment és; és a dir, una mú­si­ca molt més ri­ca i uni­ver­sal en tots els as­pec­tes. I qu­an vaig tras­pas­sar aques­ta por­ta, em vaig ado­nar que el meu lloc era aquest. Com que soc in­qui­et, pe­rò, he anat sor­tint per par­ti­ci­par en al­tres pro­jec­tes.

Qu­an va de­ci­dir de­can­tar-se pel fla­menc, va ser com anar una mi­ca con­tra cor­rent, oi? Sí, pot ser. No era el més co­mer­ci­al, pe­rò a mi m’en­ri­quia l’àni­ma i l’es­pe­rit, i la ve­ri­tat és que no he po­gut tri­ar més bon ca­mí que aquest. A més, és una de les mú­si­ques més bo­ni­ques del món, amb la qual a més puc co­mu­ni­car amb la gent.

El fla­menc viu un mo­ment dolç, ara?

Qu­an vaig co­men­çar en ai­xò del fla­menc, re­cor­do mol­ta gent gran i grans ca­pos al meu vol­tant, i em sen­tia com mig sol da­vant de tan­ta bès­tia ar­tís­ti­ca. La ma­jo­ria se n’ha anat anant, i em po­dia ha­ver que­dat bas­tant sol, pe­rò tot i ai­xò avui dia mi­ro al meu vol­tant i veig bas­tan­ta gent jo­ve amb una sa­vi­e­sa que per a mi tam­bé són com els meus mes­tres: Is­ra­el Fernán­dez, Ar­gen­ti­na, el Niño de Ran­ca­pi­no, Ma­ría Ter­re­mo­to, Jo­sé Reyes, Qui­co Peña, que can­ten com si fos­sin vells en el bon sen­tit de la pa­rau­la. I ai­xò és una gran ale­gria, so­bre­tot da­vant dels pes­si­mis­tes que di­uen que ai­xò del fla­menc s’aca­ba. Ha de ser una ale­gria i un or­gull per a tot­hom.

VEN­DA D’EN­TRA­DES A

AN­DREU DALMAU / EFE

Po­ve­da re­tra­tat a Bar­ce­lo­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.