De Hastings a la guerra de les vieires
Normandia mostra els vaivens històrics de la relació entre les dues ribes del canal de la Mànega, condicionada ara pel Brexit
Guillem el Conqueridor reposava ahir tranquil a la seva tomba de l’abadia de Sant Esteve, al centre de Caen, mentre Emmanuel Macron i Donald Trump es reunien a pocs centenars de metres, a la prefectura. El temple tenia escassos visitants. La ciutat era gairebé deserta, amb múltiples carrers tallats a causa de l’aparatós dispositiu de seguretat que sempre acompanya el president dels Estats Units.
Ningú en els seus discursos no va esmentar el duc Guillem, d’origen viking, malgrat la seva enorme rellevància històrica. Va ser ell qui va protagonitzar, l’any 1066, l’última invasió estrangera de les illes britàniques, la conquesta normanda. Ni els nazis s’hi van atrevir. Després de la victòria sobre Harold a la batalla de Hastings, Guillem es va fer coronar com a rei d’Anglaterra a l’abadia de Westminster. Moriria 21 anys després com a conseqüència d’una caiguda de cavall.
Gairebé nou segles després de Hastings, es produiria un moviment invers, en aquest cas no una conquesta sinó un alliberament.
Més de 80.000 soldats del Regne Unit i de la Commonwealth desembarcarien a les platges normandes per expulsar els ocupants alemanys i per a què França recuperés la sobirania i la dignitat.
Segons els plans més optimistes dels estrategs del dia D, les tropes britàniques i canadenques podrien alliberar Caen el mateix 6 de juny del 1944. Van resultar només bons desitjos. L’avanç dels aliats va ser notable, però els alemanys van organitzar una defensa numantina. Es van necessitar sis setmanes per a l’alliberament complet de Caen, a un cost enorme de vides humanes i de destrucció material.
L’abadia de Sant Esteve i altres esglésies es van convertir en refugis d’emergència per a la població civil davant els bombardejos incessants de la RAF britànica i de la força aèria dels Estats Units. La gent va pensar que la tomba de Guillem el Conqueridor els protegiria, que els aliats preservarien un lloc amb tanta càrrega simbòlica per al poble britànic. Van arribar a instal·lar-se 1.400 persones a l’abadia. Encara avui es mostren a les parets fotografies d’aquella època. Famílies senceres es van instal·lar a l’església. Hi van traslladar llits, matalassos, estris de cuina. Les mantes i els plats compartien espai, als altars de les capelles, amb creus, calzes i altres objectes sacres. Els nens jugaven en el petit espai verd del claustre.
Els atacs constants dels aliats van destruir un 35% de Caen. Es calcula que hi va haver uns 2.000 morts. En altres ciutats normandes, com a Saint-Lô, va ser encara pitjor. Les víctimes civils de la campanya normanda encara són avui un tabú perquè trenquen el relat políticament correcte de l’alliberament, de la gratitud eterna del poble francès, encara que ahir Macron les va esmentar, molt de passada, en el seu discurs al cementiri americà de Coleville-surMer, i va dir que no les oblidaria mai.
Al Memorial de Caen –el millor museu per comprendre el desembarcament i el seu context històric– sí que s’explica al visitant que els records més dolorosos de la guerra, a nivell de la ciutadania, no són tant els de l’ocupació com dels bombardejos, l’olor de la pólvora, els sotracs del terra, els crits dels ferits atrapats en la runa.
En el museu es diu que, al contrari del que molts encara creuen, l’objectiu de les bombes aliades no eren les tropes alemanyes sinó la infraestructura de comunicacions, per evitar que fossin reforçades i hi hagués una contraofensiva. Això explica les nombroses víctimes col·laterals i danys.
Setanta-cinc anys després d’aquells fets, el destí entre francesos i britànics, els veïns separats pel canal –uns l’anomenen “de la Mànega” i els altres “el canal anglès”– torna a fer un gir històric, amb conseqüències encara imprevisibles.
Ahir, a Ver-sur-Mer, Macron i May van posar la primera pedra d’un futur memorial en honor de les tropes britàniques. El president francès va prometre que l’amistat i la cooperació no variarà, acabi com acabi el pla de separació de la Unió Europea.
El Brexit, tot i això, desperta grans temors a Normandia, sobretot al sector pesquer, un dels més afectats. Normands i anglesos solen disputar-se agrament les zones de captura de les cotitzades vieires, que els francesos anomenen “coquilles Saint-Jacques”. Els francesos acusen els anglesos de no respectar les regles ni les zones, i fins i tot d’injectar aigua als mol·luscos perquè pesin més. L’any passat, a l’inici de la temporada de pesca, hi va haver un nou episodi de l’anomenada guerra de les vieires, amb enfrontaments físics entre vaixells dels dos països davant la badia del Sena.
Guillem, des de la seva tomba, no pot posar pau entre els seus antics súbdits a les dues ribes del canal.
Anglaterra va patir l’última invasió el 1066, a càrrec del duc normand Guillem el Conqueridor
Caen va quedar un 35% destruïda i va patir 2.000 víctimes civils en els bombardejos aliats del 1944