Bag­dad, ciu­tat ober­ta

La Vanguardia (Català) - - INTERNACIO­NAL - JOR­DI JO­AN BAÑOS Is­tan­bul. Cor­res­pon­sal

L’Iraq ad­qui­reix apa­ren­ces de ci­vi­li­tat des­prés que ha ven­ti­lat d’una ve­ga­da per sem­pre la se­va ciu­tat pro­hi­bi­da, en ple cor de Bag­dad. L’ano­me­na­da Zo­na Ver­da, que va se­pa­rar els ocu­pants nord-ame­ri­cans i bri­tà­nics de l’ira­quià cor­rent, dei­xa­rà de se­pa­rar, al­menys fí­si­ca­ment, la no­va clas­se po­lí­ti­ca.

Els deu qui­lò­me­tres qua­drats més ex­clu­sius de Bag­dad van ser oberts de bat a bat, per pri­me­ra ve­ga­da en set­ze anys, di­marts pas­sat. Des de la in­va­sió dels Es­tats Units, la Zo­na Ver­da s’ha­via con­ver­tit en un sím­bol hu­mi­li­ant per als que vi­vi­en a la des­pro­te­gi­da Zo­na Ver­me­lla, és a dir, per a gai­re­bé tot­hom.

La fes­ta d’Id, úl­tim dia del mes de de­ju­ni, va ser la da­ta es­co­lli­da per rein­te­grar-li el cor a la me­trò­po­lis. Amb una mi­ca de sort, la de­no­mi­na­ció tra­di­ci­o­nal d’aquest bal­có al Ti­gris, Kar­ra­dat Maryam, tor­na­rà a im­po­sar-se a l’ar­got ofi­ci­al –Zo­na In­ter­na­ci­o­nal– o mi­li­tar –Zo­na Ver­da–.

“La ciu­tat sem­bla més gran”, co­men­ta­va di­marts un ta­xis­ta, que tam­bé ce­le­bra­va no

ha­ver de fer grans mar­ra­des, des­prés de po­der cre­uar el pont 14 de ju­li­ol i l’ar­tè­ria cen­tral des­prés d’una dè­ca­da i mit­ja. Molts jo­ves es pre­pa­ren per tre­pit­jar per pri­me­ra ve­ga­da en la se­va vi­da el cen­tre po­lí­tic de la ca­pi­tal, que allot­ja tam­bé l’Arc de la Vic­tò­ria i al­tres mo­nu­ments, a més de seus de la min­va­da so­bi­ra­nia na­ci­o­nal, com el Par­la­ment o el pa­lau de go­vern.

Aquest úl­tim va ser pla­ni­fi­cat com a pa­lau re­ial a la ri­ba del Ti­gris per Fai­sal II, que no va ar­ri­bar a es­tre­nar-lo. Des­prés Sad­dam Hus­sein el con­ver­ti­ria, con­ve­ni­ent­ment am­pli­at, en fas­tu­ós Pa­lau Re­pu­bli­cà. El dic­ta­dor tam­bé va in­tro­duir el ca­rac­te­rís­tic toc per­so­nal en la de­co­ra­ció, amb gi­gan­tes­cos bus­tos de bron­ze d’ell ma­teix a les cor­ni­ses i un mu­ral, al gran sa­ló, amb mís­sils Scud pin­tats en gra­ci­ós en­lai­ra­ment.

Si du­rant dè­ca­des la zo­na va ser la pre­fe­ri­da pels mi­nis­te­ris i els je­rar­ques del par­tit Ba­az, des­prés va ocu­par un lloc no menys pre­e­mi­nent des­prés de la in­va­sió dels EUA, els pro­còn­sols dels quals es van apo­de­rar del Pa­lau Re­pu­bli­cà. Ben avi­at, una àrea equi­va­lent a una dese­na part de Bar­ce­lo­na va ser en­vol­ta­da amb fi­lats i tan­ques de for­mi­gó a pro­va de bom­ba, l’úl­ti­ma de les quals –n’hi va ar­ri­bar a ha­ver dot­ze mil– s’ha re­ti­rat aques­ta set­ma­na.

L’ac­cés es­ta­va res­trin­git als pos­se­ï­dors d’un pas­si, que exi­gia una mi­nu­ci­o­sa ve­ri­fi­ca­ció prè­via. L’oc­tu­bre del 2015, des­prés de la tor­na­da a ca­sa de la ma­jor part del con­tin­gent dels Es­tats Units, se’n va re­la­xar l’ac­cés, pe­rò la pres­sió de l’Es­tat Is­là­mic –a unes dese­nes de qui­lò­me­tres– va reim­po­sar les res­tric­ci­ons. L’oc­tu­bre pas­sat, per ce­le­brar l’any i mig de la cai­gu­da del fals ca­li­fat, es va per­me­tre l’ac­cés al tràn­sit ro­dat, pe­rò no­més per cre­uar les ar­tè­ri­es prin­ci­pals i sen­se per­mís per atu­rar-s’hi, i tot i ai­xí, no­més du­rant cinc ho­res: en­tre el tan­ca­ment de les am­bai­xa­des i la posta de sol.

No­més des d’aques­ta set­ma­na tots els car­rers –i no no­més les avin­gu­des– es­tan ober­tes les vint-i-qua­tre ho­res, tam­bé per a vi­a­nants. L’ober­tu­ra és pos­si­ble per la re­duc­ció de la vi­o­lèn­cia i és una apos­ta del nou pri­mer mi­nis­tre, Adil Ab­dul-Mah­di. “Ni els go­verns an­te­ri­ors ni els nord-ame­ri­cans no van ser capa­ços de fer-ho”, va dir di­lluns. De fet, ni el for­mi­gó ar­mat ni els con­trols mi­li­tars no van im­pe­dir al­guns atemp­tats al seu in­te­ri­or. O que els nom­bro­sos par­ti­da­ris del cler­gue xi­ï­ta Moq­ta­da al-Sadr acon­se­guis­sin des­bor­dar-lo més d’una ve­ga­da.

L’àrea en­ca­ra és la més vi­gi­la­da de Bag­dad, des­prés de l’ae­ro­port, el nou for­tí. Mal­grat que el ne­go­ci de la in­se­gu­re­tat ja no és el que era i la Zo­na Ver­da ja no allot­ja ni de lluny els cinc mil con­trac­tis­tes es­tran­gers amb què va ar­ri­bar a comp­tar.

En­ca­ra acull, ai­xò sí, am­bai­xa­des com la dels Es­tats Units, el Reg­ne Unit o Egip­te. Tot i que l’im­pac­te d’un co­et ka­ti­ui­xa a mit­jans de maig, en ple­na es­ca­la­da amb l’Iran, va por­tar Was­hing­ton a re­ti­rar el per­so­nal no es­sen­ci­al. Els que es van que­dar mai no ha­vi­en es­tat tan am­ples, a l’am­bai­xa­da més gran dels Es­tats Units al món. Qu­a­ran­ta-du­es hec­tà­re­es de l’ala.

Des­prés de fer cau­re el mur de l’àrea, els bag­da­dins s’han d’acos­tu­mar a sal­var-se junts

La Zo­na Ver­da ja és una amb la res­ta de Bag­dad des­prés de 16 anys com a sím­bol de l’ocu­pa­ció

AHMAD AL-RUBAYE / AFP

In­vi­si­ble. El mo­nu­ment al Sol­dat Des­co­ne­gut és dels que va que­dar dins de la Zo­na Ver­da, fins ara no­més per als ulls d’uns pocs

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.