Lla­tins i lla­ti­na­des

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Isa­bel Gó­mez Me­lenc­hón

Tu quo­que, Bru­te, fi­li mi? –M’ho dius a mi? Sí, és al jo­ve Z que tinc a ca­sa, tam­bé po­dria ser a les/els jo­ves de la ma­tei­xa ge­ne­ra­ció que te­nen vos­tès a ca­sa se­va, fins i tot als mi­llen­ni­als. El meu ele­ment Z no en­tén que li di­gui ai­xò de Bru­tus, “tu tam­bé, fill meu?”, ca­da ve­ga­da que em de­ma­na di­ners, per­què no ha es­tu­di­at lla­tí, en­ca­ra que de sa­ber-ne, en sap; és un al­tre ti­pus de lla­tí, vull dir. Par­lem del lla­tí clàs­sic, el de la ge­ne­ra­ció EGB que des­prés vam se­guir amb el BUP. Abans de po­der pas­sar al dis­se­nyes o tre­ba­lles vam ha­ver de car­re­gar el ro­sa ro­sae , i no em di­gueu que no ser­veix per a res per­què lla­vors els que a més vam fer grec ja po­dem po­sar-nos a la cua del te­ra­peu­ta.

L’any de lla­tí no te’l tre­ia nin­gú, el grec era una al­tra co­sa, una op­ció per a va­lents: amb no­més apun­tar que un dels verbs mo­del es pro­nun­cia lío en cas­te­llà ja es­tà tot dit... Jo no sé si el lla­tí te­nia, té, al­gu­na uti­li­tat, pe­rò us as­se­gu­ro que la te­o­ria de les po­lit­ges que vaig ha­ver d’es­tu­di­ar obli­ga­tò­ri­a­ment a 2n de BUP no ha tin­gut més re­per­cus­sió

en la me­va vi­da que la fac­tu­ra del pro­fes­sor par­ti­cu­lar de re­forç, i mi­reu com de ben con­si­de­ra­des que es­tan les ci­èn­ci­es.

Pe­rò tot ai­xò can­vi­a­rà per –qui ho ha­via de dir!– una sè­rie de te­le­vi­sió. Grà­ci­es, Net­flix; agra­ï­da, HBO; em trec el bar­ret, Sky. Re­sul­ta que s’es­tà ro­dant la pri­me­ra sè­rie par­la­da no ja en lla­tí, si­nó en pro­to­lla­tí, la ver­sió ar­cai­ca d’aque­lla llen­gua, i si una es­tà mor­ta, l’al­tra ni us ho ex­pli­co. Es trac­ta de Ro­mu­lus, una sè­rie de deu capí­tols que ex­pli­ca­rà la his­tò­ria de Rò­mul i Rem i que, en la se­va ob­ses­sió per ser fi­dels a la his­tò­ria, els pro­duc­tors han de­ci­dit ro­dar en l’idi­o­ma en què pre­sump­ta­ment es van ex­pres­sar els seus pro­ta­go­nis­tes, els fun­da­dors de Ro­ma. És a dir, amb el lla­tí tam­bé apren­drem his­tò­ria, de la qual tam­poc no van so­brats els plans d’es­tu­dis. La pro­duc­ció, a més dels seus ge­ni­tius, da­tius i, so­bre­tot, acu­sa­tius, que la nar­ra­ció es­tà ple­na de do­lents, comp­ta­rà amb tots els ele­ments per acon­se­guir el fa­vor del pú­blic ac­tu­al, no molt di­fe­rent del de lla­vors, d’al­tra ban­da: vi­o­lèn­cia, guerra, he­rois, pa­ta­ca­des di­ver­ses i el tri­an­gle menys equi­là­ter de to­ta la ge­o­me­tria: dos ho­mes i una do­na. La co­sa pro­met.

Se su­po­sa que la sè­rie atrau­rà (en­ca­ra) més tu­ris­tes a la Ciu­tat Eter­na, el que no que­da clar és que pu­gui om­plir les aca­dè­mi­es de llen­gües mor­tes. Amb to­ta pro­ba­bi­li­tat, s’eme­trà amb sub­tí­tols i si, com anun­cia el seu di­rec­tor, cons­ti­tu­eix un vi­at­ge a “un món ar­caic i ater­ri­dor”, ni ai­xò fa­rà fal­ta, que les pa­ta­ca­des no te­nen idi­o­ma. Se m’ocor­re que per apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat fem com amb el ca­ça­dor nor­da­me­ri­cà que un tri­bu­nal ha con­dem­nat a veu­re una ve­ga­da al mes Bam­bi: po­drí­em fer que mi­llen­ni­als, cen­ten­ni­als i al­tres en­ni­als en ve­ies­sin ca­da set­ma­na un epi­so­di en ver­sió ori­gi­nal. Al­gu­na co­sa els (ens) que­da­rà.

Grà­ci­es a una sè­rie de te­le­vi­sió, po­drem dir ‘tu quo­que, Bru­te’ i que ens en­ten­guin

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.