Llatins i llatinades

Tu quoque, Brute, fili mi? –M’ho dius a mi? Sí, és al jove Z que tinc a casa, també podria ser a les/els joves de la mateixa generació que tenen vostès a casa seva, fins i tot als millennials. El meu element Z no entén que li digui això de Brutus, “tu també, fill meu?”, cada vegada que em demana diners, perquè no ha estudiat llatí, encara que de saber-ne, en sap; és un altre tipus de llatí, vull dir. Parlem del llatí clàssic, el de la generació EGB que després vam seguir amb el BUP. Abans de poder passar al dissenyes o treballes vam haver de carregar el rosa rosae , i no em digueu que no serveix per a res perquè llavors els que a més vam fer grec ja podem posar-nos a la cua del terapeuta.

L’any de llatí no te’l treia ningú, el grec era una altra cosa, una opció per a valents: amb només apuntar que un dels verbs model es pronuncia lío en castellà ja està tot dit... Jo no sé si el llatí tenia, té, alguna utilitat, però us asseguro que la teoria de les politges que vaig haver d’estudiar obligatòriament a 2n de BUP no ha tingut més repercussió

en la meva vida que la factura del professor particular de reforç, i mireu com de ben considerades que estan les ciències.

Però tot això canviarà per –qui ho havia de dir!– una sèrie de televisió. Gràcies, Netflix; agraïda, HBO; em trec el barret, Sky. Resulta que s’està rodant la primera sèrie parlada no ja en llatí, sinó en protollatí, la versió arcaica d’aquella llengua, i si una està morta, l’altra ni us ho explico. Es tracta de Romulus, una sèrie de deu capítols que explicarà la història de Ròmul i Rem i que, en la seva obsessió per ser fidels a la història, els productors han decidit rodar en l’idioma en què presumptament es van expressar els seus protagonistes, els fundadors de Roma. És a dir, amb el llatí també aprendrem història, de la qual tampoc no van sobrats els plans d’estudis. La producció, a més dels seus genitius, datius i, sobretot, acusatius, que la narració està plena de dolents, comptarà amb tots els elements per aconseguir el favor del públic actual, no molt diferent del de llavors, d’altra banda: violència, guerra, herois, patacades diverses i el triangle menys equilàter de tota la geometria: dos homes i una dona. La cosa promet.

Se suposa que la sèrie atraurà (encara) més turistes a la Ciutat Eterna, el que no queda clar és que pugui omplir les acadèmies de llengües mortes. Amb tota probabilitat, s’emetrà amb subtítols i si, com anuncia el seu director, constitueix un viatge a “un món arcaic i aterridor”, ni això farà falta, que les patacades no tenen idioma. Se m’ocorre que per aprofitar l’oportunitat fem com amb el caçador nordamericà que un tribunal ha condemnat a veure una vegada al mes Bambi: podríem fer que millennials, centennials i altres ennials en veiessin cada setmana un episodi en versió original. Alguna cosa els (ens) quedarà.

Gràcies a una sèrie de televisió, podrem dir ‘tu quoque, Brute’ i que ens entenguin