Diplomàcia

Si, en una guerra, la primera víctima és la informació, el mateix ha passat amb el conflicte català, que, sense ser una guerra, està sent molt cruent. Però fins i tot assumint que, en aquestes situacions de trinxera, la veritat informativa sucumbeix davant la propaganda, sempre cal salvar espais subtils on es pugui moure la diplomàcia. És un territori que preserva una mica de finezza en els temps de la rudesa i, sobretot, manté el diccionari obert, on trobar algunes paraules soltes.

En el cas català, el primer axioma es compleix, perquè la informació s’ha convertit en un espectacle pamfletari que ha negat causes, ha menyspreat ideals i ha criminalitzat voluntats ciutadanes. No només hi ha hagut una perversió de la justícia, sinó també una deserció del periodisme per tal de preservar els interessos polítics. Però és en la diplomàcia on esclaten les costures, convertida en un exèrcit que ha sortit en bloc a vendre un producte en defensa d’Espanya, basat en idees malintencionades, manipulació grollera de la història i persecució de tot independentista que es passegés pel mapa. Per descomptat que és lògic i pertinent que la diplomàcia espanyola defensi l’statu quo del regne i la

Utilitzar, un cònsol, el nazisme per demonitzar l’independentisme, i fer-ho en una ciutat alemanya!

seva sagrada unitat, però existeix una frontera enorme entre defensar l’actual configuració d’Espanya i actuar com a inquisidors públics que intenten silenciar i vilipendiar les raons catalanes. I que arriben a l’extrem d’inventar-se la història. Com a mostra, els articles que alguns ambaixadors han publicat sobre la història de Catalunya.

És un fet que, des del ministre Margallo (que va arribar a intentar boicotejar presentacions de llibres, com el Victus de Sánchez Piñol), a Borrell (que en el seu paroxisme va portar Espanya al ridícul), tota la política exterior d’Espanya s’ha basat en la persecució de l’independentisme, amb la vana idea que, si silenciava la seva veu, silenciava la seva raó. Però sigui per l’exili, que li ha complicat la feina a la diplomàcia espanyola, sigui perquè vivim en un món on la informació circula més enllà de la censura, el cert és que la diplomàcia espanyola no sols no guanya la batalla, sinó que s’enfonsa en el fang. Com Atila de la Meseta, per on passa no creix l’herba.

El darrer exemple l’ha protagonitzat el cònsol espanyol a Munic, en el seu intent desesperat de boicotejar una conferència acadèmica del vicepresident Josep Costa a Augsburg. Més enllà de les maneres grolleres i de la seva autoinvitació, el més bàrbar de l’il·lustre cònsol, Francisco Pascual de la Parte, va ser la seva comparació de l’independentisme amb el nazisme. Com és de preveure, aquells que no havien quedat convençuts amb les explicacions de Costa es van convèncer al moment. Utilitzar el nazisme per demonitzar l’independentisme, i fer-ho en una ciutat alemanya! Això sí que és finor excelsa. És el que té la censura, que sempre posa altaveu al que intenta silenciar.