El ‘pazo’ de la senyora Emilia
Per a d’aquí tres dies estava prevista l’exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos, que finalment el Tribunal Suprem ha paralitzat de forma cautelar. Els magistrats han pres la decisió en espera de resoldre en la seva totalitat els recursos presentats per la Fundació Francisco Franco i per la mateixa família del dictador. Han passat quaranta-quatre anys des de la seva mort, però està clar que Franco continua sent notícia. No és l’únic assumpte que els seus descendents tenen ara mateix als jutjats. El mes de febrer passat, sis dels seus set nets van demandar per injúries i calúmnies tots els participants en un reportatge de televisió sobre el patrimoni familiar dels Franco, entre ells l’historiador gallec Carlos Babío. Coautor d’un llibre sobre l’espoli del pazo de Meirás, Babío es va negar a acudir a l’acte de conciliació i fa uns dies va tornar a ser convocat pel jutge. Judicis i més judicis. No m’estranya que mentrestant el mateix pazo s’hagi posat a la venda per un preu proper als vuit milions d’euros: necessitaran diners per pagar tant d’advocat.
És sabut que el pazo de Meirás va pertànyer a Emilia Pardo Bazán. Precisament a la figura de l’escriptora corunyesa ha dedicat Isabel Burdiel el seu últim i excel·lent treball, set-centes i escaig pàgines que m’han acompanyat en els últims dies. Així doncs, he tingut molt present el pazo que va fer construir Pardo Bazán sobre una edificació anterior que anomenaven La Granja. Qui contempli la superba estampa de les seves altes torres emmerletades no s’acabarà de creure que la seva antiguitat sigui de poc més d’un segle. Però és així. Les obres, iniciades el 1893, es van allargar fins al 1900. Aquest pazo va néixer amb el segle XX per evocar un passat molt allunyat dels nous temps. Aquí, entre els seus gruixuts murs de pedra, era on solia passar la segona meitat de l’any l’escriptora, que tenia també casa a Madrid. Aquí, entre els escuts d’armes i les tapisseries amb
efígies d’escriptors que decoraven la torre de la Quimera, era on es recloïa a escriure les seves històries ambientades en un món atàvic i tronat, fet de valors antics i tradicions inventades. La mateixa idealització del passat que alimentava les seves novel·les havia inspirat la construcció de l’anacrònica fortalesa.
Durant uns quants anys va ser habitual que les personalitats il·lustres que estaven de pas per A Coruña visitessin Meirás. Ho va fer per exemple Albert I de Mònaco, que va ser complimentat com corresponia a la seva condició principesca. Però potser l’àpat més sonat va ser el que l’octubre del 1910 es va celebrar amb motiu del casament de Blanca Quiroga, filla de l’escriptora, amb el llavors coronel José Cavalcanti, que havia assolit notorietat a les campanyes del Rif. Les fotos de la parella amb els padrins davant l’escalinata de l’edifici suggereixen una esplendor i una pompa dignes de la reialesa. Cavalcanti, que no trigaria a accedir al generalat, va acabar desenvolupant una vistosa propensió cap als cops d’Estat: va participar activament en el de Primo de Rivera el 1923 i va donar suport al de Sanjurjo el 1932 i el de Mola i Franco el 1936. Pel llibre d’Isabel Burdiel he sabut així mateix que l’únic fill home de la novel·lista, també militar, compartia amb el seu cunyat idèntica afició als pronunciaments. Jaime Quiroga es va afegir a la Sanjurjada del 1932, per la qual va ser detingut i investigat, i va morir com a conseqüència de l’aixecament del 36. L’agost d’aquell any, uns milicians de la FAI el van detenir a la seva casa de Madrid i li van fer el passeig. Amb ell van afusellar el seu fill de dinou anys, únic net de l’escriptora.
Jaime Quiroga havia heretat el pazo de Meirás a la mort de la seva mare el 1921. Dos anys després de la mort del mateix Jaime, era ja propietat de la família Franco. La compra es va costejar amb una subscripció popular en la qual es va recórrer a les més diverses formes de pressió per captar donatius, i el 1938 les autoritats locals van poder oferir-l’hi com a “bonic i digne lloc de repòs al seu il·lustre fill, el providencial Salvador d’Espanya” (es pot ser més untuós?). L’operació incloïa el mobiliari de l’edifici i tot el contingut, de manera que els Franco van passar també a ser propietaris de l’arxiu personal d’Emilia Pardo Bazán. Per a desgràcia dels estudiosos de la seva obra, bona part d’aquell arxiu va desaparèixer per sempre, incloses les cartes d’amor que li va escriure Benito Pérez Galdós.
Quina opinió mereixeria al matrimoni Franco-Polo algú com ella, que, per molt tradicional i conservadora que fos, no deixava de ser un personatge incòmode, una pionera del feminisme, una lluitadora que no s’havia volgut conformar amb el paper de pudorosa i submisa mestressa de casa i havia aconseguit triomfar pels seus propis mèrits en un món gairebé exclusivament masculí? I, ja que hi som, quina opinió li mereixeria a ella aquell militar baixet i de veu aflautada que a partir de llavors va passar els estius al seu pazo?
Quina opinió mereixeria a l’escriptora Pardo Bazán aquell militar baixet i de veu aflautada que estiuejaria al seu ‘pazo’?