El ‘pa­zo’ de la se­nyo­ra Emilia

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Ig­na­cio Mar­tí­nez de Pi­són

Per a d’aquí tres di­es es­ta­va pre­vis­ta l’ex­hu­ma­ció de les res­tes de Fran­co del Va­lle de los Ca­í­dos, que fi­nal­ment el Tri­bu­nal Su­prem ha pa­ra­lit­zat de for­ma cau­te­lar. Els ma­gis­trats han pres la de­ci­sió en es­pe­ra de re­sol­dre en la se­va to­ta­li­tat els re­cur­sos pre­sen­tats per la Fun­da­ció Fran­cis­co Fran­co i per la ma­tei­xa fa­mí­lia del dic­ta­dor. Han pas­sat qu­a­ran­ta-qua­tre anys des de la se­va mort, pe­rò es­tà clar que Fran­co con­ti­nua sent no­tí­cia. No és l’únic as­sump­te que els seus des­cen­dents te­nen ara ma­teix als jut­jats. El mes de fe­brer pas­sat, sis dels seus set nets van de­man­dar per in­jú­ri­es i ca­lúm­ni­es tots els par­ti­ci­pants en un re­por­tat­ge de te­le­vi­sió so­bre el pa­tri­mo­ni fa­mi­li­ar dels Fran­co, en­tre ells l’his­to­ri­a­dor ga­llec Car­los Ba­bío. Co­au­tor d’un lli­bre so­bre l’es­po­li del pa­zo de Meirás, Ba­bío es va ne­gar a acu­dir a l’ac­te de con­ci­li­a­ció i fa uns di­es va tor­nar a ser con­vo­cat pel jut­ge. Ju­di­cis i més ju­di­cis. No m’es­tra­nya que men­tres­tant el ma­teix pa­zo s’ha­gi po­sat a la ven­da per un preu pro­per als vuit mi­li­ons d’eu­ros: ne­ces­si­ta­ran di­ners per pa­gar tant d’ad­vo­cat.

És sa­but que el pa­zo de Meirás va per­tà­nyer a Emilia Par­do Bazán. Pre­ci­sa­ment a la fi­gu­ra de l’es­crip­to­ra coru­nye­sa ha de­di­cat Isa­bel Bur­di­el el seu úl­tim i ex­cel·lent tre­ball, set-cen­tes i es­caig pà­gi­nes que m’han acom­pa­nyat en els úl­tims di­es. Ai­xí doncs, he tin­gut molt pre­sent el pa­zo que va fer cons­truir Par­do Bazán so­bre una edi­fi­ca­ció an­te­ri­or que ano­me­na­ven La Granja. Qui con­tem­pli la su­per­ba es­tam­pa de les se­ves al­tes tor­res em­mer­le­ta­des no s’aca­ba­rà de creu­re que la se­va an­ti­gui­tat si­gui de poc més d’un se­gle. Pe­rò és ai­xí. Les obres, ini­ci­a­des el 1893, es van allar­gar fins al 1900. Aquest pa­zo va néi­xer amb el se­gle XX per evo­car un pas­sat molt allu­nyat dels nous temps. Aquí, en­tre els seus grui­xuts murs de pe­dra, era on so­lia pas­sar la se­go­na mei­tat de l’any l’es­crip­to­ra, que te­nia tam­bé ca­sa a Ma­drid. Aquí, en­tre els es­cuts d’ar­mes i les ta­pis­se­ri­es amb

efí­gi­es d’es­crip­tors que de­co­ra­ven la tor­re de la Qui­me­ra, era on es re­clo­ïa a es­criu­re les se­ves his­tò­ri­es am­bi­en­ta­des en un món atà­vic i tro­nat, fet de va­lors an­tics i tra­di­ci­ons in­ven­ta­des. La ma­tei­xa ide­a­lit­za­ció del pas­sat que ali­men­ta­va les se­ves no­vel·les ha­via ins­pi­rat la cons­truc­ció de l’ana­crò­ni­ca for­ta­le­sa.

Du­rant uns quants anys va ser ha­bi­tu­al que les per­so­na­li­tats il·lus­tres que es­ta­ven de pas per A Co­ruña vi­si­tes­sin Meirás. Ho va fer per exem­ple Albert I de Mò­na­co, que va ser com­pli­men­tat com cor­res­po­nia a la se­va con­di­ció prin­ci­pes­ca. Pe­rò pot­ser l’àpat més so­nat va ser el que l’oc­tu­bre del 1910 es va ce­le­brar amb mo­tiu del ca­sa­ment de Blan­ca Qui­ro­ga, fi­lla de l’es­crip­to­ra, amb el lla­vors co­ro­nel Jo­sé Ca­val­can­ti, que ha­via as­so­lit no­to­ri­e­tat a les cam­pa­nyes del Rif. Les fo­tos de la pa­re­lla amb els pa­drins da­vant l’es­ca­li­na­ta de l’edi­fi­ci sug­ge­rei­xen una es­plen­dor i una pom­pa dig­nes de la re­ia­le­sa. Ca­val­can­ti, que no tri­ga­ria a ac­ce­dir al ge­ne­ra­lat, va aca­bar desen­vo­lu­pant una vis­to­sa pro­pen­sió cap als cops d’Es­tat: va par­ti­ci­par ac­ti­va­ment en el de Pri­mo de Ri­ve­ra el 1923 i va do­nar su­port al de San­jur­jo el 1932 i el de Mo­la i Fran­co el 1936. Pel lli­bre d’Isa­bel Bur­di­el he sa­but ai­xí ma­teix que l’únic fill ho­me de la no­vel·lis­ta, tam­bé mi­li­tar, com­par­tia amb el seu cu­nyat idèn­ti­ca afi­ció als pro­nun­ci­a­ments. Jai­me Qui­ro­ga es va afe­gir a la San­jur­ja­da del 1932, per la qual va ser de­tin­gut i in­ves­ti­gat, i va mo­rir com a con­se­qüèn­cia de l’ai­xe­ca­ment del 36. L’agost d’aquell any, uns mi­li­ci­ans de la FAI el van de­te­nir a la se­va ca­sa de Ma­drid i li van fer el pas­seig. Amb ell van afu­se­llar el seu fill de di­nou anys, únic net de l’es­crip­to­ra.

Jai­me Qui­ro­ga ha­via he­re­tat el pa­zo de Meirás a la mort de la se­va ma­re el 1921. Dos anys des­prés de la mort del ma­teix Jai­me, era ja pro­pi­e­tat de la fa­mí­lia Fran­co. La com­pra es va cos­te­jar amb una subs­crip­ció po­pu­lar en la qual es va re­cór­rer a les més di­ver­ses for­mes de pres­sió per cap­tar do­na­tius, i el 1938 les au­to­ri­tats lo­cals van po­der ofe­rir-l’hi com a “bo­nic i dig­ne lloc de re­pòs al seu il·lus­tre fill, el pro­vi­den­ci­al Sal­va­dor d’Es­pa­nya” (es pot ser més un­tu­ós?). L’ope­ra­ció in­clo­ïa el mo­bi­li­a­ri de l’edi­fi­ci i tot el con­tin­gut, de ma­ne­ra que els Fran­co van pas­sar tam­bé a ser pro­pi­e­ta­ris de l’ar­xiu per­so­nal d’Emilia Par­do Bazán. Per a des­grà­cia dels es­tu­di­o­sos de la se­va obra, bo­na part d’aquell ar­xiu va des­a­pa­rèi­xer per sem­pre, in­clo­ses les car­tes d’amor que li va es­criu­re Be­ni­to Pé­rez Gal­dós.

Qui­na opi­nió me­rei­xe­ria al ma­tri­mo­ni Fran­co-Po­lo al­gú com ella, que, per molt tra­di­ci­o­nal i con­ser­va­do­ra que fos, no dei­xa­va de ser un per­so­nat­ge in­cò­mo­de, una pi­o­ne­ra del fe­mi­nis­me, una llui­ta­do­ra que no s’ha­via vol­gut con­for­mar amb el pa­per de pu­do­ro­sa i sub­mi­sa mes­tres­sa de ca­sa i ha­via acon­se­guit tri­om­far pels seus pro­pis mè­rits en un món gai­re­bé ex­clu­si­va­ment mas­cu­lí? I, ja que hi som, qui­na opi­nió li me­rei­xe­ria a ella aquell mi­li­tar bai­xet i de veu aflau­ta­da que a par­tir de lla­vors va pas­sar els es­tius al seu pa­zo?

Qui­na opi­nió me­rei­xe­ria a l’es­crip­to­ra Par­do Bazán aquell mi­li­tar bai­xet i de veu aflau­ta­da que es­ti­ue­ja­ria al seu ‘pa­zo’?

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.