Un peix ver­mell a la ment

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Clara Sanc­his Mi­ra

És cert que en veig to­tes les imat­ges, mal­grat que la his­tò­ria no té cap pos­si­bi­li­tat de ver­sem­blan­ça

He per­dut un dels meus mi­llors re­cords. Una pe­ti­ta es­ce­na que no sé com dei­xa­rà la me­va nar­ra­ti­va ge­ne­ral amb la se­va ab­sèn­cia, una pe­ça del meu Le­go in­trín­sec, si ac­cep­tem que la me­mò­ria ens cons­tru­eix. Un re­cord ba­nal, pe­rò op­ti­mis­ta, que em dei­xa­va en bon lloc, tri­om­fant en l’au­dà­cia. Ara em sen­to ra­ra sen­se ell, amb la bi­o­gra­fia em­pal·li­di­da, es­fu­mat a més el peix ver­mell que el pro­ta­go­nit­za­va. Sem­pre va bé te­nir un peix ver­mell en la ment, cap­bus­sant-se aquí i allà.

El re­cord es va en­fon­sar l’al­tre dia, qu­an, en una so­bre­tau­la d’aques­tes en què cor­ren his­tò­ri­es de la in­fan­te­sa, vaig ex­pli­car-ne una de les me­ves fa­vo­ri­tes. De­via te­nir on­ze anys i pas­sa­va uns di­es a la ca­se­ta de va­can­ces d’un amic de l’es­co­la, dic. El pa­re era un ho­me trist, ob­ses­si­o­nat amb pes­car al­gu­na co­sa a l’em­bar­ca­dor del cos­tat. Pe­rò no pes­ca­va mai res. I el meu amic i jo mi­rà­vem pre­o­cu­pats la ga­lle­da bui­da i la ca­nya se­ca d’un ho­me gran que ca­da dia te­nia la mi­ra­da més per­du­da, la ca­ra més mar­ro­no­sa. Fins que vam de­ci­dir ac­tu­ar amb un pla au­daç, que va om­plir d’ale­gria el pa­re moix: vam

com­prar un moll gran i, bus­se­jant dis­si­mu­la­da­ment, el vam en­gan­xar a l’ham per fer-li creu­re que l’ha­via pes­cat ell, dic. Ho vam fer i va sor­tir ge­ni­al, re­ma­to.

De de­bò?, diu al­gú. De de­bò. A veu­re, vau en­gan­xar un moll mort a l’ham que flo­ta­va a l’ai­gua, bus­se­jant? Sí, en­ca­ra puc veu­re-ho. O si­gui, us vau ti­rar a l’ai­gua amb un moll a les mans, vau tro­bar l’ham flo­tant, el vau aga­far amb els dits en­mig de les ona­des i l’hi vau en­gan­xar a la bo­ca al peix, tot bus­se­jant i sen­se que el pa­re se n’ado­nés? Ai­xò ma­teix. I des­prés ell va no­tar que la lli­nya es ten­sa­va –per­què vau te­nir temps de fer pe­ti­tes es­tre­ba­des– i va treu­re el moll a l’ai­re, per­fec­ta­ment sub­jec­te, i en veu­re’l no es va ado­nar que es­ta­va mas­sa mort? Exac­te. Ni tan sols qu­an li va treu­re l’ham de la bo­ca i el va fi­car a la ga­lle­da no ho va no­tar es­trany? No, per l’emo­ció que va sen­tir, que el de­via en­ce­gar una mi­ca. Pe­rò al­menys te­ní­eu equip de bus­seig amb oxi­gen? No ho crec, te­ní­em on­ze anys. Ja. Pe­rò és que tam­bé re­cor­do que des­prés ens el vam men­jar per so­par, dic. Ara ma­teix puc veu­re el moll ros­tit i el pa­re fe­liç amb la for­qui­lla a la mà.

I és cert que veig to­tes les imat­ges, en­ca­ra que em ren­dei­xi da­vant l’evi­dèn­cia que la his­tò­ria no té cap pos­si­bi­li­tat de ver­sem­blan­ça. D’on ha sor­tit aquest fals re­cord? Puc veu­re el pa­re pes­ca­dor, la ga­lle­da, el moll, l’em­bar­ca­dor. Vaig ser­hi. Quins ma­te­ri­als re­als ha uti­lit­zat la me­va ment per gra­var la pel·lí­cu­la? Pe­rò so­bre­tot, quan­tes al­tres co­ses hau­rà pre­pa­rat la me­va ima­gi­na­ció, di­bui­xat o in­ven­tat, al llarg dels anys, cons­truint la me­va vi­da, i a mi ma­tei­xa, amb un àl­bum de re­cords tan ní­tids com fal­sos? Qui hi ha allà?, em pre­gun­to. I tot em tron­to­lla una mi­ca, no per mal.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.