Noa, atrapada
Suïcidis en línia d’adolescents: les xarxes convoquen tots els que pensen igual i reforcen una elecció
La mort de la Noa, l’adolescent holandesa, ens confronta a un horror difícil de suportar: el suïcidi d’algú que té tota la vida per davant. A molts països, incloent-hi Espanya, és ja la primera causa de mort no natural entre els adolescents.
No és un fenomen nou, encara que sí que presenta algunes novetats. Fa uns anys, el 2016, una noia francesa de 19 anys es va llançar a les vies d’un tren, mentre filmava el seu acte amb el mòbil i el retransmetia per Periscope. Sembla ser que va acompanyar el seu gest d’una denúncia, en forma de crit, sobre una presumpta violació. No va ser un acte impulsiu, abans havia enviat un SMS a un conegut explicant-li les causes del suïcidi i anunciant que el que veurien a continuació no ho feia “per fer soroll”, sinó “per fer reaccionar la gent, obrir les ments”. Ocean, aquest era el seu avatar digital, creia que dominava la situació i va elevar el seu acte (filmar la seva pròpia mort) a una espècie de triomf perquè la seva imatge i el seu nom quedessin fixats en la memòria viral. Molly Russell es va fer tristament famosa el 2014 perquè amb només 14 anys es va treure la vida després de mesos
de veure “pornografia d’autolesions” a través del seu compte d’Instagram, igual que Ursula Keogh, de només 11 anys, més recentment, el gener del 2018. I el mes passat, una adolescent de 16 anys es va suïcidar a Malàisia després de publicar una enquesta també a Instagram en què preguntava als seus seguidors si creien que havia de morir o no. El 69% dels que van respondre l’enquesta van votar que ho havia de fer. La Noa també va fer públic a Instagram el seu desig de morir ben aviat.
Què tenen en comú aquests suïcidis adolescents? En tots els casos –especialment en els tres primers– aquestes joves van quedar atrapades dins d’una “cambra d’eco” de suïcides gràcies als algoritmes que atreuen altres usuaris que pensen el mateix. Les xarxes convoquen els usuaris que pensen igual i retroalimenten una elecció –llançar-se a l’abisme– que sabem que és una fantasia sempre present a l’adolescència, l’atracció que experimenten per aquest no-res que els alliberaria del patiment de la seva existència i alhora els faria eterns (Kurt Cobain). La proliferació de pàgines que inciten a les autolesions o al suïcidi, juntament amb les que promouen l’anorèxia i la bulímia, són una invitació per a molts joves a experimentar al seu cos aquesta barreja de satisfacció i dolor. Al mateix temps, amb el seu acte, fan patent la seva denúncia pel que consideren un abús intolerable (agressió sexual) o una indiferència del món en què viuen cap a qüestions que consideren vitals: animals, planeta...
Es poden prevenir aquestes conductes? L’efecte Werther, a partir de la novel·la de Goethe (Les penes del jove Werther )en què el protagonista pateix per amor fins a tal punt que acaba traient-se la vida i que va causar a la seva època (1774) una epidèmia de suïcidis, és conegut i reactualitzat de tant en tant, com va ser el cas recent de la sèrie 13 raons, que va provocar un repunt significatiu de suïcidis entre adolescents.
Davant això cal respondre amb una escolta menys centrada en la classificació i etiquetatge dels possibles trastorns (no sempre són tan evidents) i més a acollir la “denúncia” que formulen. Una alerta que parla de les dificultats que elles i ells tenen en un moment crític, en què se senten assetjats pel seu cos púber i les noves sensacions sexuals per a les quals no sempre troben paraules ni significació.