Sergi Pàmies Habitatge social?
L’Esquerra de l’Eixample és un barri sotmès a les tensions d’una ciutat que expulsa els seus habitants més antics a canvi d’apujar preus. No es pot parlar de gentrificació perquè no hi ha un procés previ de degradació (com al Raval) sinó que la inèrcia del mercat imposa un model immobiliari que encobreix la privatització de l’hoteleria. Ho explico per parlar de la Isabel Casadevall, que m’envia un missatge que és més un diagnòstic que un símptoma: “Tinc seqüeles de pòlio, he caminat sempre amb ortopèdia i crosses, però fa sis anys vaig caure per una escala. Aquest accident em va impedir caminar més i des d’aleshores vaig en cadira de rodes. Em van donar la gran invalidesa (1.233,68 €) i tinc prohibit treballar. Estic en un pis de lloguer pel qual pago 989,35 €. Fa deu anys que estic apuntada als pisos de protecció oficial, però ni pis ni cap solució. No tinc dret a l’ajuda per pagar el lloguer perquè el meu passa dels 750 €. Quin pis amb ascensor val menys a Barcelona?”.
Vaig conèixer la Isabel quan militàvem a l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample amb l’entusiasme de participar en l’organització de festes majors (i menors), reunions en què els adults assajaven el seu domini de la tabarra i batalles veïnals que van contribuir a fer que la casa Golferichs no fos devorada per l’imperi nuñista i a pressionar perquè existeixin el parc de l’Escorxador, la biblioteca Joan Miró o uns quants semàfors. Com que intuíem que la nostra influència era mínima, ens aferràvem a l’orgull d’haver fet alguna cosa.
Com que intuíem que la nostra influència era mínima, ens aferràvem a l’orgull d’haver fet alguna cosa
La Isabel aportava una alegria de pedra picada, encarnada en el Seat 600 (tunejat) que conduïa. Els més veterans el recordaran: un vehicle preciós, pintat (per l’Albert Espona) amb paisatges naïfs i orenetes nervioses. Com que la Isabel tenia dificultats per moure’s, anava amb el cotxe a tot arreu i, a les manifestacions i les festes, el fèiem servir com a mascaró de proa per col·locar-hi bafles o megàfons subversius.
En el nucli més actiu de l’associació hi havia futurs consellers, comunistes, republicans, pujolistes, exbudistes i ociosos recalcitrants. Pintàvem unes pancartes precioses i les penjàvem seguint el mestratge de Ramon Domènech i aconseguíem la pintura gràcies a Toni Colomina (que la portava amb el seu Ford Capri) i editàvem un butlletí amb tants pseudònims com firmes. La Isabel encarnava el millor del barri i ara, tot i la retòrica grandiloqüent dels que parlen tothora de “polítiques i habitatge socials”, s’haurà de buscar la vida malgrat reunir els requisits que justificarien una atenció digna i no sectària. Si el Seat 600 encara estigués operatiu, sortiria ara mateix pel barri amb un parell de megàfons potents i, al volant, el somriure lluminós i combatiu de la Isabel per denunciar totes les mentides dels nostres polítics sobre “polítiques progressistes d’habitatge”.