Gaudí i Miró, dos visionaris amb afinitats
La Fundació Miró reflecteix les coincidències dels dos genis a través de les fotos de Joaquim Gomis
Amb tot just 20 anys, Joan Miró assistia a classes nocturnes al Cercle Artístic de Sant Lluc, a Barcelona, i allà va coincidir amb Antoni Gaudí, l’arquitecte que ja havia començat la Sagrada Família però que encara volia aprendre tècniques de dibuix noves. Miró no va arribar a parlar mai amb aquell alumne que tenia quaranta anys més que ell, però va sorgir una admiració que més tard es va reflectir en les seves ceràmiques i escultures.
Miró-Gaudí-Gomis és el títol de l’exposició que ara s’obre a la Fundació Miró de Barcelona (fins al 6 d’octubre) per mostrar les afinitats creatives entre aquests dos genis i visionaris a través de les fotografies de Joaquim Gomis. L’exposició presenta una selecció d’escultures i gravats de Miró que dialoguen amb les fotografies que Gomis –primer president de la Fundació Miró– va fer de l’arquitectura de Gaudí. Teresa Montaner i Ester Ramos, de l’equip de col·leccions de la Fundació Miró, han rastrejat als fons del museu per fer visible aquesta relació i mostrar
l’interès dels dos artistes per l’experimentació.
Miró i Gaudí van incorporar elements de la naturalesa fins a transformar-los en formes fantàstiques. Si Gaudí s’inspira en les formes de les muntanyes de Montserrat, Miró s’inspira en el paisatge rocós de Mont-roig. El fons Gomis, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, inclou fotografies de la Pedrera, amb una arquitectura que es confon amb formes geològiques. I, al costat, una escultura com Tête, de Miró, no deixa lloc a dubtes sobre la confluència d’interessos. Es pot dir el mateix si es comparen els ornaments de ferro forjat de l’interior de la Sagrada Família i la peça Dona, de Miró. Quan Miró, juntament amb el ceramista Josep Llorens Artigas, crea el Laberint de la Fundació Maeght, a SaintPaul-de-Vence, s’inspira directament en figures del Park Güell. I quan va rebre l’encàrrec de la Unesco per a uns murals a París no va dubtar a assenyalar com a fonts d’inspiració l’art prehistòric, el romànic i Gaudí. La tècnica del trencadís gaudiniana, consistent a aprofitar trossos de ceràmica, té la rèplica en Miró, que reutilitza diferents objectes acoblats per crear les seves escultures. No és estrany que el 1979 Miró decidís retre-li un homenatge públic amb una sèrie de 21 gravats, dels quals ara se n’exposen 13.
Als anys quaranta Joaquim Gomis i el galerista Joan Prats es van proposar crear un arxiu fotogràfic sobre l’obra artística de Joan Miró. D’aquí va sorgir la sèrie de fotografies Mas Miró i, més tard, el fotoscop Atmosfera Miró. El 1952, coincidint amb el centenari del naixement de Gaudí, Gomis va publicar un fotollibre sobre l’obra de Gaudí a partir de la selecció i la seqüència rítmica escollida per Prats.
L’exposició permet veure obres que generalment són al magatzem, com la maqueta de Miró per al mosaic del Pla de l’Os, a la Rambla de Barcelona, que també beu del trencadís. I es pot dir el mateix de l’escultura Dona i ocell, situada al parc de l’Escorxador de Barcelona. Les dues comissàries també van explicar que l’aiguafort La gran rodona I, del 1979, era la primera vegada que es presentava a la Fundació Miró. I també s’hi mostra un delicat dibuix autobiogràfic del 1937.
Marko Daniel, director de la Fundació Miró, va definir Gaudí i Miró com “dos grans homes del segle XX que van compartir maneres de pensar, crear i transformar el món”. La comissària Teresa Montaner va assenyalar que, mentre que “André Breton o Salvador Dalí s’interessaven per Gaudí sobretot pel seu aspecte més extravagant, Joan Miró s’interessava pel seu interior, per aquesta creativitat que es fusiona amb la terra”.
La tècnica del trencadís d’Antoni Gaudí inspira Joan Miró tant en les seves escultures com en els seus murals i gravats