El divan de la barbàrie
El vendedor de tabaco Direcció: Nikolaus Leytner Intèrprets: Simon Morzé, Bruno Ganz, Johannes Krisch, Emma Drogunova Producció: Àustria i Alemanya, 2018. Durada: 117 minuts Drama Sempre obert a qualsevol desafiament i multipremiat en festivals, el suís Bruno Ganz va morir al febrer, als 77 anys. Havia treballat amb grans directors. D’Eric Rohmer a Wim Wenders i Werner Herzog, passant per Volker Schlöndorff, Ridley Scott o Ford Coppola, sense oblidar realitzadors d’aquí com Chávarri o Collet-Serra. Sempre se’l recordarà per la portentosa composició de la sinistra figura de Hitler a El hundimiento (2004), pel·lícula dirigida per Oliver Hirschbiegel i que recreava els últims dotze dies del dictador al búnquer berlinès. Ara arriba a les nostres pantalles una de les seves últimes pel·lícules, en què també hi ha grans referències al nazisme i en què es va encarregar de transmetre la seva proverbial convicció al personatge d’un Sigmund Freud submergit en la senectut, però que conserva intacte l’immens talent per penetrar en mentalitats subjectes a neguits de tota mena.
Fumador empedreït d’havans, concretament dels famosos cigars Hoyo de Monterrey, que la dinastia tarragonina dels Gener conreava a l’Havana, als anys trenta Sigmund Freud va cada dia al petit establiment d’un estanquer jueu, que li proporciona els seus cigars predilectes en temps cada vegada més convulsos i de penúria. Hi entra a treballar com a aprenent un jovenet (notable Simon Morzé), que aviat estableix una gran complicitat amb el vell mestre i que procura seguir els seus savis consells, especialment en l’àmbit amorós. La misèria es comença a percebre, la invasió nazi és imminent i pels carrers es comencen a multiplicar les esvàstiques i els insults i amenaces als jueus.
“Escoltar és la meva especialitat” és una de les moltes frases intel·ligents adjudicades a Freud en aquesta pel·lícula, en què el veterà realitzador austríac Nikolaus Leytner reprodueix amb pulcritud una època de pors i alguna esperança. “Els cavallers, rics o pobres, no sempre són cavallers” és una altra de les seves afirmacions. En temps oprobiosos, l’amistat entre el principiant i el patriarca obre cert horitzó. En definitiva, una pel·lícula a tenir en compte per la ben treballada orfebreria visual.