Fer-se les sueques
Per raons familiars viatjo habitualment a Suècia fa gairebé vint anys. Suècia és un país que guanya sempre totes les comparacions, fins i tot les que mereix perdre. Acostuma a passar amb les societats idealitzades: ens estimem més no saber la veritat per no espatllar els nostres discursos més consolidats. (Un dia acabarà guanyant la ultradreta, no la de l’Estocolm cosmopolita i vegetarià sinó la de l’interior, i continuarem dient que són el súmmum de la socialdemocràcia. En fi.)
Hi ha un punt en què aquest país nòrdic, meravellós d’altra banda, sempre ens ha agafat molt d’avantatge: el tractament informatiu de les esportistes d’elit respecte als esportistes d’elit és enormement equilibrat. A les televisions i a les pàgines especialitzades dels diaris generalistes el mèrit s’imposa per norma al gènere, de manera que els grans èxits de l’equip femení de futbol blågult (blau i groc) van tenir des del començament una gran repercussió. D’això de fet ni tan
La millor manera d’ampliar presència als mitjans és sens dubte destacar sobre la gespa
sols en presumeixen perquè es considera la normalitat.
Les dones de la selecció espanyola surten amb anys de desavantatge sobre això. Els mitjans de comunicació estatals, per bé que últimament ens fem els moderns, continuem donant molta més cobertura a l’esport masculí que al femení, i negarho seria mentir.
En realitat l’única manera de guanyar terreny per a aquestes jugadores, donant continuïtat a l’indiscutible efervescència d’aquesta temporada, serà guanyar-s’ho sobre la gespa. I està bé que sigui així. Cal aparcar el discurs paternalista, el de la condescendència acrítica que tracta les futbolistes amb to de perdonavides, i aplicar-los l’exigència de qui s’ha proposat fer del futbol la seva professió. La igualtat passa per elevar el nivell de l’anàlisi, per deixar de comparar-les amb els homes i per fer-los preguntes bàsicament al voltant del futbol.
El dia que tot això acabi sent una rutina, Espanya podrà empatar comparant-se amb Suècia, tan difícil que és.